El primer dia del darrer mes de l’any es va presentar fred i gris amb llàgrimes als ulls de la família García perquè la meva tia Rosi, la Rosita tan estimada a Pardinyes -el seu barri d’acollida de tota la vida- es va marxar al Gran Hotel. “En un día de noche negra tocó su canción del adiós, el libro del tiempo se cierra…”, sona en una cançó de Los Suaves.
Rosa García Sancho -Rosita- va ser una gran mare i una excel·lent persona que va passar per aquesta vida somrient i contagiant la seva alegria a tots els que l’envoltaven. Els més propers mai oblidarem com reia quan ens reuníem a les festes familiars i era el moment de treure el cava de la nevera.
Ella no bevia, ni falta que li feia, perquè els espiritosos feien efecte al ressò del destap de l’ampolla. Amb ella tot era una festa, encara que també tenia el seu caràcter i si no que ho preguntin als meus cosins amb els quals va haver de bregar molts anys sola perquè, tristament, el seu marit -el meu oncle Manolo- va marxar molt prematurament d’aquesta terra.
I no van ser ni un ni dos, sinó que són cinc els seus descendents que amb el temps també han anat augmentant l’estirp. En els darrers anys la família García reuníem a les ‘matriarques’ en menjars periòdics, una cita a la qual ja no podrà tornar la bona de la tia Rosi malgrat que sempre estarà molt present en tots nosaltres.
“Y es que hoy en la madrugada se paró su reloj, se durmió, sueña para siempre sueños de algodón”, segueix sonant la cançó. En aquests moments tristos però inevitables ens quedarem amb els millors records perquè tots tenim clar que Rosi sempre estarà amb nosaltres… Oh yeah!
