Parlava ahir mateix amb un amic i m’explicava com un amic seu de més de 25 anys d’amistat s’havia mort feia menys de dues hores en un accident de cotxe. Pel que sembla va patir un ictus mentre conduïa. I així, sense més, la vida se’n va. Tot va acabar. Un Nadal difícil per a la família. Com jo he estat dues vegades a punt de morir ja havíem parlat de la mort i de la vida diverses vegades en les nostres converses. Parlant justament sobre la vida, i que cal viure-la, que has de tenir moments de carpe diem i que no tot ha de ser pensar en el futur. És a dir, mantenir un equilibri entre pensar en el futur i viure el present. La relació amb els teus pares, fills, família en general i amics. Ningú pensa en la mort, tots pensem que serà quan tinguem 80 o 90 anys o una mica més. Però la vida se’n va quan menys t’ho esperes. Per exemple, ara acaben de dir que els casos greus d’ictus a Lleida només es poden atendre de 9.00 a 14.00 hores. Com si només un ictus et pogués succeir en horari d’oficina. Si pateixes un ictus a les tres de la tarda a Lleida, que sigui greu i d’atenció immediata, et trobaràs amb un problema afegit. Cal reflexionar, protestar i potser fer una mobilització. La salut és un dret de tots. O no? Per què paguem seguretat social? Perquè en cas d’un ictus no t’atenguin? Caldrà reflexionar i/o mobilitzar-se.
Sessió: No iniciada
