Dijous d’aquesta setmana el magistrat del Tribunal Suprem espanyol Sr. Puente ha dictat dues resolucions judicials que han enviat a la presó els Srs. José Luís Ábalos i Koldo García. Si no prosperen els recursos que previsiblement interposaran les seves defenses, la situació de presó provisional es mantindrà fins que se celebri el judici, d’aquí uns mesos.
Poc més d’una setmana abans, el 19 de novembre, el mateix jutge havia tret de la presó el Sr. Santos Cerdán, que s’hi havia estat des del mes de juny, precisament en les mateixes actuacions judicials –tot i que en una peça separada específica– en què ara s’ha decretat la presó dels seus excompanys del partit socialista.
No son temes menors. La privació de la llibertat a una persona sense que s’hagi establert judicialment la seva culpabilitat és una evident anomalia que ens ha d’alarmar a tots en la mesura que tots en podríem ser l’objecte, en un moment o altre. I això val tant per aquests casos so-nats com també per qualsevol altre imputat. De vegades es parla massa alegrement de la necessitat d’enviar a la presó a acusats de furts i robatoris, tot i que els seus casos mereixen la mateixa circumspecció que els que ara comentem.
Segons la llei, la privació provisional de la llibertat només pot acordar-se en casos de delictes castigats amb penes de més de dos anys i només si el jutge hi aprecia un d’aquests tres riscos: que l’acusat cometi nous fets delictius, que pugui ocultar o destruir proves, o que pugui fugir. Naturalment, no n’hi ha prou amb el risc genèric en tots tres casos, sinó que ha d’estar sustentat en indicis racionalment consistents i acreditats.
El Sr. Cerdán va ser empresonat en base al segon d’aquests riscos. El jutge Sr. Puente va apreciar que estava en condicions de destruir o ocultar proves. Un cop avançada la instrucció i un cop comprovat que ja no tenia responsabilitats en l’organització del partit, el mateix jutge va considerar que aquest risc havia desaparegut i l’ha deixat en llibertat.
En canvi en el cas dels Srs. Ábalos i Garcia, quan el Sr. Puente els va prendre declaració a començaments d’any va considerar que no hi havia cap d’aquests tres riscos i els va deixar en llibertat. Ara ha canviat d’idea i creu que hi ha un risc seriós i greu que puguin intentar fugir, sobretot tenint en compte les peticions de pena que ja s’han presentat en contra seva i que superen els vint anys de presó.
Considerades per elles mateixes, totes tres resolucions poden semblar raonables. Jo objectaria que les de presó estableixen una relació massa objectiva i automàtica entre la petició d’una pena elevada i el risc de fuga. Però es pot entendre el raonament del jutge.
El problema és el que ja vinc denunciant des de fa temps: la poca fiabilitat dels més alts tribunals de justícia a Espanya i, en especial del Tribunal Suprem. I no és estrany que s’hagin aixecat veus que atribueixen la decisió a designis aliens a la justícia i la relacionen amb tàctiques per fomentar la delació. Aquest és el problema: la manca de confiança en la justícia.
