L’ús habitual del català retrocedeix a gairebé tots els territoris, segons l’enquesta d’usos lingüístics publicada per l’Idescat. Només un terç dels habitants de Catalunya tenen el català com a llengua habitual. Les Terres de l’Ebre, la Catalunya Central, Ponent i el Pirineu són les úniques àrees amb més de la meitat dels parlants de català, mentre que a l’àrea metropolitana de Barcelona no arriben al 25% i se situa per sota de la mitjana de Catalunya. El català perd pes per causes complexes, des de l’emigració de parlants fins a l’arribada de població estrangera o el trasllat d’habitants de la mateixa àrea metropolitana, segons l’esmentada enquesta. Un dels motius és la desmobilització lingüística dels mateixos catalans. De forma automàtica passem al castellà quan algú se’ns adreça en una altra llengua que no sigui la nostra. Aquest hàbit és molt general, fins i tot entre els polítics que haurien de donar exemple de l’ús del català com llengua normal en les institucions. Un exemple ben recent l’hem vist aquesta setmana al Senat en el debat que han tingut la portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya a la cambra alta, Sara Bailac Ardanuy, i el ministre de Cultura, Ernest Urtasun Domènech, l’una i l’altre catalanoparlants de nivell. Tot l’estira-i-arronsa sobre les pintures de Sixena l’han ventilat en castellà. I això que, al Senat, l’ús del català és oficial, abans i tot que ho fos també al Congrés. Ha perdut sentit el vers medieval anònim que proclamava: “Puix parla en català, Déu li’n don glòria”. Joan Fuster ho fa formular amb més humilitat: “Puix parla català, vegem què diu”. Aviat haurem de dir: “Puix parla català, toquem campanes”.
Sessió: No iniciada
