Joel Castanyé parla amb l’emoció a flor de pell. La veu li tremola, però manté l’entusiasme del cuiner que sap que el que acaba de passar al restaurant La Boscana de Bellvís és molt més que un guardó. “Contents, il·lusionats… contents de veritat”, repeteix. Més que per ell, per la seva gent. “Penso en ma mare, en el Jordi, en mon pare”, explica el dia després de sumar la segona estrella Michelin.
Mentre sexplica, hi arriba el seu amic i cuiner Robert Vidal, del Resquitx. Castanyé reviu l’entrega de la segona estrella com un esclat. “La vam liar, tio!”, diu rient. Però de seguida hi posa seny: “I ara què? Doncs ara a continuar. Michelin et dona l’estrella pel que has fet, no pel que faràs. L’equip ho ha entès: no hem d’inventar la sopa d’all cada dia. Hem de continuar fent el que fem”.
L’arrelament al territori, diu, ha estat clau. “A Michelin sempre els ha agradat que defensis el producte local, la ruralitat. El relat de la fruita, del pagès, del quilòmetre zero… això els ha arribat”, comenta. Castanyé ho va llegir als comentaris dels inspectors: “Usar la fruita com a base comporta un risc, perquè la part dolça sempre hi és. Però destaquen la tècnica, la recerca, l’equilibri. És coherent, diuen”. Ell somriu: “Això fa goig. És defensar l’agricultura d’aquí. I més maco que cuinar la fruita… poca cosa”.
Sobre la peculiaritat que ha fet decantar la balança cap a la segona estrella, el Joel ho té clar: “Fa tres o quatre anys que ens venien a veure els capos. Ja anaven avisant. Però aquest any… mare de Déu. Fins a l’últim minut no saps res. Jo no vaig dormir en dos dies. Altres anys trucaven per demanar la talla de la jaqueta. Ara, res. Zero. A l’últim moment gairebé m’agafa un infart”.
Per prudència, no va dir a ningú que estaven convidats a la gala. “Pensa que si ho dius i després no cau, et quedes amb cara de ximple. I ja saps que sempre hi ha gent que té enveja. Total, fins que no vaig sentir el nom… buf! Quin descans”.
Pel seu equip, jove i amb fam de món, la segona estrella és gasolina pura. “Van esgarrapar un currículum que no t’ho acabes. Estan il·lusionats, motivats, amb unes ganes de por… És normal. És un salt enorme. A Lleida no hi ha hagut mai dues estrelles. Ni a Tarragona tampoc. És un pas de gegant”.
Joel Castanyé té una cosa clara: “Això és un triomf del territori. Del producte, de la pagesia, de la fruita. I això, hòstia, és molt bèstia”.
