“Cada racó, una emoció”, pontifica l’alcalde Larrosa en l’homilia del 12 d’octubre amb l’excusa de les Jornades Europees del Patrimoni. Ens empeny a passejar per la city. “Cada passa explica una història, cada monument ens defineix”, certifica el paer cicerone. ¿Ha llegit el feliç Larrosa allò que cataloga l’escultora Cristina Iglesias (San Sebastián, 1956), “La escultura pública te hace ver la ciudad de otra manera. Puede reconstruir, crear memorias”? Potser sí. Cal deshabitar el Morera, la Panera, i guanyar el carrer. Per tant, ¡via lliure! Em calço les skechers, m’encasqueto el barret i m’orello les ulleres…
D’entre les més de 30 escultures que s’entaforen pels racons de la urbs, inicio l’escultural excursió amb la parella heroica Indíbil i Mandoni del Medardo Sanmartí, que ara llueixen èpica. De sempre, Indíbil i Mandoni han esdevingut un fons d’armari. Tan aviat cau de cites (a l’Indíbil diem les amigues, o al lligo de torn), com transvestits marietes pels carrinclons del Pau Pi. Penetro l’Arc del Pont i m’ho passo pipa amb la cinèfila recreació de l’Ureña dels andalusos de Bienvenido Mr. Marshall. Somric amb el seu Gene Kelly tot cantant sota la pluja a l’Auditori. Per contrast, entro en contacte amb l’esglai civil contemplant el rescat a l’oblit amb Memòria, Dignitat i Vida d’Agustín Ortega, o quan una figura humana caient immolada homenatja les víctimes del bombardeig del Liceu Escolar a l’avinguda Blondel. Necessito aire i assossec. Creuo el pont, i a l’entrada dels Camps Elisis topo amb el desfullat Arbre Paer del Benet Rosell. M’agrada mirar-lo des de l’angle que el contraposa a la Seu Vella: minimalisme escultural versus artifici monumental. En ser plantat en aquest indret, l’atzarós periple ha acabat, de moment?, a fi de bé. Erigit per commemorar els 800 anys de Govern Municipal de la Paeria lleidatana, l’escultura-pongo va anar de rodes a pilars…
En el meu pelegrinatge escultòric, vet aquí que no em sento les cames. Necessito seure, un banc. Passaré a dins dels Camps Elisis. Dit i fet. De sobte, una majúscula estàtua em barra el pas. Redeu! ¡S’assembla al tap de barral Manolo Calpe! Vaja, tribut tribal de les confraries de l’Aplec del Caragol. Cada monument ens defineix, sosté el senyor alcalde. I les escultures ens esculpeixen. (Continuarà).
