A vegades el que comença malament acaba bé. Diu el refrany que quan es tanca una porta se n’obre una altra. Efectivament, faig meus aquests proverbis, almenys en aquesta ocasió. Va començar malament per a mi un dia 5 de maig, tot i que la finalització va ser espectacular. Té el seu començament quan arribo amb temps suficient a la T1 de l’Aeroport de Barcelona per volar amb la companyia Spanair a Venècia, amb destinació final la costa d’Ístria (Croàcia), havent de travessar per carretera el país d’Eslovènia. La sorpresa sorgeix quan al taulell de facturació ningú sabia res del vol JK 0081. Estava cancel·lat per motius tècnics. Alternatives? Volar amb Airlines Zurich fins a Zurich i des d’aquesta capital a Venècia, amb arribada dues hores més tard de l’horari previst a l’Aeroport de Marco Polo de la ciutat italiana. Endavant!, vaig dir.
Un cop a la urbe dels canals, el xofer, que ja estava informat sobre el nou horari d’arribada, em va conduir a l’estil Fitipaldi de fórmula 1, amb una seguretat de conducció espantosa –dit sigui en honor a la veritat–, fins a la pintoresca i turística ciutat de Rovinj. Després de 14 hores des de la sortida d’Alcoletge (casa) i dels periples viatgers del dia, l’hotel Mont Mulini, un establiment hoteler d’alta significació i situat sobre una terrassa del mar Adriàtic, m’acull en una tarda plujosa. Maletes a l’habitació i visita de dues hores pel port i zona turística de Rovinj, un dels últims pobles de pescadors de l’Adriàtic, una meravella de la qual s’han adonat pintors de mig Europa. La plàstica és única, la bellesa, irrepetible.
El Descans del Guerrer, poema de Roque Dalton Garcia, se’m va recitar al final de la jornada a la trobada gastronòmica que vaig tenir amb Daniel Dekic i la seva muller, al restaurant Mont, de Rovinj. Vaig celebrar l’arribada a Croàcia amb un sopar pantagruèlic a l’estil emperador Carles V, però amb manifest refinament i modernitat del segle XXI. Va estar compost aquest, per una gamba i pernil; un gotet de iogurt, tomàquet sec i albergínia; un pop amb crestallat de patata i caviar vermell (plat de déus); una sopa d’espàrrecs embolicats amb peix i gambes; una vieira al vapor amb espàrrecs, tonyina, ventresca i bolets; uns pedrers amb salsa de vi, remolatxa vermella i croqueta de sèmola de blat de moro; i un xai al forn amb xips i aire de ceba, bolet i croqueta amb puré de pastanaga. Per tancar tan opípar sopar, una merenga amb gelat i pera amb canyella empolvorats amb galeta de xocolata. Tot regat, com era d’esperar, amb una malvasia d’Ístria. Al final de l’àpat em vaig convèncer del verídic que és el popular refrany que diu que “tot (o quasi tot) el que comença malament acaba bé”. En aquest cas, molt bé.
