Beure’s la pròpia orina, abocar-se una galleda de vòmit al cap o suportar cops i humiliacions són escenes que circulen en les profunditats d’algunes plataformes de streaming. Però el problema rau en qui s’exposa o en qui observa? Pormanove o Simón Pérez són dos dels molts exemples de personatges que han exposat la seva humiliació al públic, animats per m’agrades, visualitzacions i recompenses econòmiques.
El trash streaming es refereix a contingut transmès per internet considerat de baixa qualitat, que explota allò extravagant, absurd o polèmic. “El creador de contingut o streamer se sotmet a actes degradants, vexatoris i humiliants que són recompensats amb donacions econòmiques per part dels usuaris”, explica Pablo Romero, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i del grau de Criminologia. “La diferència principal amb altres continguts polèmics és que aquests centren el seu objectiu en aquests actes denigrants i humiliants, que es converteixen en el focus principal i l’objectiu del canal”, afegeix.
Per què consumim trash streaming?
“L’interès pel sofriment o la humiliació aliena no és nou”, comenta Sílvia Martínez, professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC i directora del màster universitari en Social Media: Gestió i Estratègia. No obstant això, l’entorn digital n’ha multiplicat l’exposició: milions de publicacions competeixen per captar una atenció cada vegada més efímera; es calcula que la durada mitjana de visualització d’un vídeo a les xarxes socials és de 16 segons, d’acord amb l’informe Video Attention Span Statistics de WifiTalents Report.
“Davant aquest context, alguns usuaris recorren al sofriment com a recurs per atreure visites. Per aconseguir atenció, cal arriscar més que la resta o ser més disruptius”, detalla Martínez. Romero, investigador del grup VICRIM, afegeix que les conseqüències psicològiques poden ser greus per a qui s’exposa: “en funció del nivell de severitat, poden aparèixer trastorns d’estrès posttraumàtic, depressió o ansietat”.
El bucle de la recompensa
En aquest escenari, el directe multiplica l’impacte, i els m’agrades, els comentaris i les donacions funcionen com a recompenses immediates. “Es genera una espiral en la qual cal creuar cada vegada més límits, oferir quelcom més en el vídeo o la connexió següent, augmentant els actes destructius o denigrants”, puntualitza Martínez, investigadora del grup GAME.
Per als espectadors, “l’atractiu rau en una barreja d’emocions intenses ―morbositat, tensió, sorpresa― i la interacció en temps real activa el mateix circuit de recompensa cerebral que altres addiccions”, explica Juan Luis García, neuropsicòleg i professor dels Estudis de Salut de la UOC.
Tampoc no ajuda la desinhibició en línia que permet la pantalla: redueix l’anonimat i augmenta la sensació d’impunitat. “L’entorn virtual contribueix a una falta més gran d’empatia, una sensació d’irrealitat i un distanciament emocional que es veuen impulsats per comentaris, mems o reaccions del públic que minimitzen la gravetat dels actes”, apunta Martínez.
Quan la humiliació es cobra
El funcionament d’aquesta mena de plataformes varia de les unes a les altres. Algunes paguen més proporció al creador/a de contingut i d’altres menys; en alguns casos, com per exemple a Kick ―on l’streamer francès Pormanove va fer el seu directe letal―, es diu que poden arribar a pagar el 95 % per al creador contra el 5 % per a la plataforma, la qual cosa contrasta amb d’altres com Twitch, que paguen el 70 % per al creador davant el 30 %. Aquesta estructura econòmica premia el risc i alimenta el cercle d’exposició i recompensa.
“Cada vegada que l’audiència paga o reacciona, el cervell rep una ‘xutada’ de dopamina i aprèn que exposar-se i degradar-se funciona per obtenir una recompensa positiva ràpida”, comenta el neuropsicòleg. “Aquesta gratificació reforça la conducta de tornar-ho a fer”, afegeix.
En el cas de Pormanove, va estar més de 12 dies en directe, que equivalen a unes 298 hores, en els quals va estar sotmès a humiliacions i abusos.
Les recompenses també varien, depenen tant dels diners que es queda la plataforma com del nombre de seguidors. Només com a exemple, per 80 € els streamers espanyols oferien l’oportunitat de rapar-se o tatuar-se el cap. “En molts casos, es combina impulsivitat i falta de regulació conductual: s’actua primer i es pensa després. Preval el ‘què em dona ara l’audiència?’ davant el ‘què m’està passant com a persona?'”, adverteix García.
Els m’agrades i les recompenses, de vegades de tres xifres, amplifiquen l’espiral. “Aquestes pràctiques fomenten la normalització de dinàmiques profundament tòxiques en aquests entorns, la qual cosa al seu torn condueix a acceptar comportaments reprovables moralment. Cal abordar-les des d’una perspectiva ètica sobre l’ús de les xarxes socials i d’internet”, comenta el criminòleg.
L’impacte psicològic en l’audiència
El desembre del 2017, Simón Pérez i Silvia Charro van fer l’entrevista per al mitjà Periodista Digital sobre la conveniència de les hipoteques fixes, que avui té més de 6 milions de visualitzacions. A partir d’aquí, i després de perdre les seves feines, van iniciar una carrera en el món de l’streaming marcada per l’autodegradació, seguida per milers de persones a YouTube, Instagram o Kick.
Però quines conseqüències té consumir trash streaming per als espectadors? “El cervell redueix progressivament la resposta emocional davant estímuls violents; l’amígdala, l’ínsula i el còrtex prefrontal, involucrats en el processament del dolor i l’empatia redueixen l’activació. Així, el cervell percep aquest nivell de violència com a normal, com un contingut sense implicació emocional”, explica García.
La repetició d’aquestes escenes reforça la normalització. “El cervell interpreta que aquestes conductes són acceptables socialment, sobretot quan reben reforç positiu (riures, recompenses econòmiques o suport del xat), com una nova norma social acceptada”, afegeix el neuropsicòleg.
L’audiència principal de la modalitat de streamings és jove: el 52 % del públic té entre 18 i 34 anys, segons un estudi sobre audiències. “Els adolescents i joves són els més vulnerables a aquesta mena de continguts”, adverteix el neuropsicòleg. “Durant l’adolescència, el cervell funciona amb l’accelerador molt actiu —els circuits de recompensa—, mentre que els frens —propis del còrtex prefrontal— encara estan en desenvolupament, un procés que es prolonga fins a aproximadament els 25 anys”, explica García. “Aquestes experiències poden deixar empremta en la manera en què el jove aprèn a gestionar el seu propi malestar i a relacionar-se amb el dolor aliè, amb efectes que poden persistir fins a l’edat adulta”, afegeix.
Normes que arriben tard
Alguns dels directes de Pormanove van arribar a més de deu mil persones. “Des del punt de vista legal, s’haurien de valorar les conductes dutes a terme, tant per part de l’streamer, valorant si tenen un impacte en terceres persones, com per part dels usuaris, que fomenten mitjançant donacions segons quins comportaments”, apunta Romero.
Encara que Kick, per exemple, afirma en els seus termes d’ús una sèrie de prohibicions en la matèria, com l’ús del seu servei per a qualsevol mena d’activitat il·legal, fraudulenta, abusiva o d’explotació. Tampoc no permet la publicació o la difusió de continguts que incloguin pornografia o material explícit sexualment, discursos d’odi, amenaces, atacs personals, assetjament, invasions de la privacitat sense consentiment, violència extrema o actes d’autolesió. “En molts casos, aquestes pràctiques de trash streaming vulneren les normes de les plataformes, però en tractar-se de continguts en directe, les mesures es prenen a posteriori, quan el contingut s’ha emès i ha estat consumit per altres usuaris. Així, s’observa que alguns comptes o perfils se suspenen o s’eliminen”, comenta Martínez.
Recentment Kick ha expulsat Simón Pérez i Silvia Charro de la plataforma, just després de la mort en directe de l’streamer francès. “Encara que els suspenguin, això no impedeix que creadors i seguidors busquin altres plataformes on relacionar-se”, afegeix l’experta. De fet, la parella ha tornat a YouTube i ha obert un canal a Trovo, propietat de la companyia xinesa Tencent.
Mentre les plataformes reaccionen tard i els continguts es multipliquen, l’espectacle del dolor continua acumulant visites. “Per això, és fonamental dur a terme campanyes d’educació mediàtica i sensibilització per entendre les dinàmiques i els efectes de les nostres accions en l’ús i el consum de continguts en les plataformes socials”, conclou Martínez.
