Avui és el dia dels difunts. Però no vull parlar de difunts, que tots en tenim de molt estimats i que cadascú honorem a la nostra manera. En canvi, i lligant-ho amb la moda del Halloween que ens està envaint, em vull referir a personatges públics o institucions que habiten el mon dels difunts tot i que continuïn constant en el registre dels vius.
Aquesta setmana la política espanyola ens n’ha facilitat dos bons exemples. D’una banda el president de la Generalitat Valenciana, Sr. Mazón, en la cerimònia de record de les víctimes de la dana d’ara fa un any. Tots sabem que està acabat políticament i que només perviu per la seva tossuderia en negar-se a dimitir. Inclús el seu mateix partit sembla ja considerar-lo del tot amortitzat i ha anunciat que no el tornarà a presentar. Però el problema és el dany que mentrestant causa a les institucions i a la governació.
El segon exemple ens l’ha donat el Senat espanyol, que la Constitució de 1978 va crear i al qual mai ningú li ha aconseguit trobar una raó de ser. En aquell moment se’ns va dir que era per ajudar a debatre i reflexionar sobre les lleis que s’havien d’aprovar. El parlament, si només constava d’una sola cambra, podia aprovar lleis amb precipitació. En canvi una doble cambra obligaria a replantejar-se els textos que s’aprovarien i a millorar la seva qualitat.
La pràctica d’aquests gairebé cinquanta anys ha demostrat que no ha estat així. El procés legislatiu al Congrés dels Diputats ha estat més que suficient per discutir abastament sobre els projectes legislatius, sense que la seva posterior revisió pel Senat hagi servit per a res. De fet, també podríem parlar un altre dia sobre fins a quin punt calen tants diputats al Congrés quan la majoria de les lleis ja venen cuinades pels òrgans directius dels partits i la seva aprovació a les Corts sembla més una escenificació que una altra cosa.
Però parlant del Senat, el cert és que fins ara no ha servit per a res, tret de permetre col·locar polítics sense que facin destorb. L’única competència pròpia que li hem vist exercir va ser la galdosa aprovació de les mesures previstes per l’article 155 de la Constitució, el vuitè aniversari de la qual també s’ha complert aquest passat dilluns. Però deixant de banda aquella ocasió –en la qual, per altra banda, tampoc és que es lluís especialment— no hem vist que el Senat hagi jugat cap paper important.
Aquesta setmana en canvi, els mitjans ens anunciaven una sessió de traca al Senat. Hi compareixeria el president del Govern per donar explicacions sobre els darrers escàndols que l’afecten. I, efectivament, hi va haver una llarga sessió en què el Sr. Pedro Sánchez va ser preguntat i ell va respondre sobre nombroses qüestions. Però la sessió va ser deplorable pel poc nivell dels senadors intervinents, que van permetre que el president en sortís del tot airós. Tal com ell mateix va dir, va semblar un circ. I va demostrar que ni tan sols per a això serveix aquesta institució.
