Malvivia en una caravana aparcada enmig d’un solar del Parc Alcosa quan la dana va enxampar Pepe Santamaria. Era l’únic que tenia i ho va perdre absolutament tot. Des d’aleshores viu acollit a casa d’un amic. “No he rebut cap ajut”, lamenta. I afegeix: “Només demano dignitat. Tothom té dret a una llar. No demano més que poder arribar a casa, rentar-me i menjar. Simplement això i no serà per cases buides”. El seu cas és només un exemple més de la realitat que es viu al Parc Alcosa, un barri obrer d’Alfafar, situat a l’Horta Sud. “Amb un 35% d’atur crònic, aquí la meitat de la població viu per sota del llindar de la pobresa. En aquest poble ha plogut sobre mullat”, explica Toni Valero, portaveu de la comunitat de col·lectius del Parc Alcosa.
‘Està en tràmit’. Aquesta és la resposta que rep l’Anna cada vegada que acudeix a Serveis Socials per demanar ajuda. És una persona sense sostre i malviu als carrers del Parc Alcosa. La seva situació es va agreujar el 29 d’octubre de l’any passat, quan la barrancada va inundar la casa on vivia. “Només demano dignitat i justícia”, subratlla en declaracions a l’ACN.
Amb uns 8.000 habitants, el Parc Alcosa és un barri obrer d’Alfafar, a tocar de Massanassa i molt a prop de Paiporta i Sedaví. Un any després de la dana, encara hi ha molta feina per fer: baixos pendents de rehabilitar, fang a les cases —que posa en risc la salut dels veïns—, ascensors fora de servei i molt més. “Això es podria resoldre. Hem fet un estudi i costa 3,5 milions d’euros, i no és que no es faci, és que ni tan sols es contempla la possibilitat”, lamenta Valero.
“Aquí la gent no és que tingui problemes per arribar a final de mes és que no arriba ni a principi de mes”, explica Valero, que subratlla que la responsabilitat no recau en l’Ajuntament d’Alfafar: “Som una conseqüència social de la ciutat de València, som l’excedent de la metròpoli”.
Resposta social i comunitària
La part positiva, explica Valero, és que “hi ha una resposta social i comunitària”. Al barri s’han multiplicat les iniciatives per donar suport als veïns, com ara un menjador social. “Hi ha moltes cases on conviuen diverses famílies, i també gent que viu al carrer, a l’horta o dins del cotxe”, lamenta.
Paula Peña viu amb el seu marit i la seva filla en uns baixos del barri. Un any després de la dana, el pis continua a mig arreglar. “Ens falta molt. Vivim en la precarietat; el poc que hem fet ha estat gràcies als veïns”, explica. Ha perdut tota esperança i està convençuda que no rebrà cap ajut per part de l’administració: “Si haguessin volgut, ja ho haurien fet”. “Més que oblidats, ens sentim burlats. S’estan enfotent de nosaltres, ens tracten com titelles”, lamenta.
