Aquesta setmana hem sabut que a Tarragona hi ha estat operant una organització que introduïa a l’estat famílies africanes amb visat de turista. Un cop aquí, deixaven als seus fills menors davant d’una comissaria de policia o a prop d’algun centre assistencial perquè se’n fessin càrrec com a menors no assistits. La investigació podria ser que descobrís trames similars per tot Catalunya.
En aquests casos, els nostres serveis socials es fan càrrec dels menors, com no pot ser d’altra manera. Un menor d’edat, sigui africà o sigui d’on sigui, que no tingui ningú que se’n faci càrrec, ha de ser acollit pel nostre sistema d’assistència.
La qüestió és que en aquest cas, l’organització sabia que el nostre sistema assistencial els acolliria i que, precisament, buscava que ho fes. Els pares tornaven al seu país d’origen, deixaven els seus fills en mans del nostre sistema assistencial i inclús se’ls prometia que més endavant potser podrien acollir-se a un programa de reagrupament familiar per entrar legalment a l’espai europeu.
El cas ha destapat els habituals comentaris xenòfobs de les xarxes. Aparentment ens trobem davant d’un cas d’abús del nostre sistema d’assistència social per afavorir famílies que no hi tindrien dret. Però ¿realment és així? No descarto que en algun cas concret ho pugui ser. Pot ser que famílies benestants hagin acudit a aquestes xarxes per intentar legalitzar una residència a Espanya. Però convindreu amb mi que la majoria d’aquests casos reflecteixen una misèria que no s’adiu amb aquest prototip. Les famílies benestants tenen moltes altres vies per legalitzar la seva residència. Aquelles que es veuen obligades a optar per una via com aquesta és que no tenen cap altra opció.
I perquè ens hem d’avergonyir del nostre sistema de cobertura social? Hem aconseguit donar acolliment a qualsevol menor que ho necessiti i no crec que ens n’hàgim de penedir. Probablement també ho hauríem de fer amb els majors d’edat i d’aquesta manera eliminar de la via pública tos aquells que hi demanen almoina. Que és possible que hi hagi gent que se n’aprofiti? Sense cap dubte. Però no em negareu que aquests aprofitats han de trobar-se en una situació molt desesperada per deixar els seus fills en mans dels nostres serveis d’assistència pública.
En qualsevol cas, crec que hem d’estar prou orgullosos del nostre sistema d’assistència. Ens ha costat molt de construir-lo i ens costa molt de mantenir-lo. No distingim segons el país de naixement o procedència, com no podria ser d’altra manera. I si determinades organitzacions se n’aprofiten, el problema és dels nostres sistemes de seguretat i no de les persones que, desesperades, hi acaben confiant.
