És una pel·lícula protagonitzada per Brad Pitt, Anthony Hopkins i Claire Forlani entre altres de l’any 1998. L’he vist unes quantes vegades a la televisió, amb diferents edats i experiències. L’última? Aquesta setmana passada. Les meves experiències actuals, tinc fills, he estat empresari i he vist a la mort en dos ocasions. Us posaré en context. La mort tria el cos del personatge de Brad Pitt (Joe Black) per a venir a veure en persona Anthony Hopkins (William Parrish). La filla d’aquest, Claire Forlani (Susan Parrish) s’enamora de Joe Black (la mort) sense saber en realitat qui és. Veure aquesta pel·lícula sense fills, sense ser empresari o sense haver vist a la mort significa veure-la des de diferents perfils. Igual que a la vida real, si algú et compta alguna cosa que ha viscut, és difícil de comprendre al màxim, si mai t’hi has apropat gens ni mica a allò que et conta. Jo era petit i recordo al meu pare veure aquesta pel·lícula clàssica que solen programar per Nadal, Que bonic que és viure, i plorar. Li vaig preguntar: “Per què plores papa?” Em va respondre: “Quan siguis gran ho entendràs”. Certament, la mateixa pel·lícula, segons el que haguem viscut cadascú, ens porta a uns sentiments o a uns altres. I si entens el que et dic, potser et serà més fàcil empatitzar i intentar entendre una persona quan et conta el que per a ella és un gran problema i el ‘tu no ho entens’. Reflexiona.
Sessió: No iniciada
