Aquesta setmana ha saltat una notícia que feia témer l’obertura d’un nou front d’atac a la nostra llengua: un jutjat contenciós de Barcelona havia anul·lat les bases d’un procés de selecció d’empleats públics a l’Ajuntament de Vic, perquè s’hi exigia un determinat nivell de coneixement de català.
La notícia ha causat alarma perquè semblava posar en perill, un cop més, el nostre dret a ser atesos en català i podia ser un precedent. Doncs bé, un cop llegida la sentència, crec que només ha estat un ensurt i que, de moment si més no, no s’ha posat en dubte la possibilitat legal d’exigir el coneixement de la llengua als empleats públics.
En aquest cas l’Ajuntament de Vic va aprovar unes bases que regulaven el procés de selecció d’un operari de cementiri. Aquestes bases exigien als aspirants l’acreditació d’un coneixement del català equivalent al nivell “B-2”. El recurs interposat per l’associació Convivencia Cívica Catalana argumentava que el nivell exigit era massa alt i discriminatori per als no catalanoparlants. El jutge els ha donat la raó, ha trobat desproporcionat el nivell exigit per les bases i ha considerat que el nivell “A-2” era el màxim que es podia exigir.
Tanmateix, la sentència és respectuosa amb la possibilitat legal d’exigir el coneixement de la nostra llengua als empleats públics a Catalunya. L’avala i inclús la justifica, tant a nivell legal com social. L’únic que discuteix és si el nivell concret de coneixement que exigien les bases era o no raonable. Estudia les competències lingüístiques que pressuposa el nivell “A-2” i conclou que són suficients per satisfer les necessitats de relació del personal escollit amb les persones que requereixin els seus serveis.
La sentència declara, explícitament, que l’exigència del coneixement del català per a l’accés a la funció pública no es discriminatori des de la perspectiva de la igualtat dels espanyols i que resulta constitucionalment lícit exigir, en tot cas, un cert nivell de coneixement de la llengua catalana. Argumenta que això és imprescindible perquè el funcionari pugui exercir adequadament la seva feina, tant pel caràcter cooficial del català com per l’extensió de l’ús del català.
Un cop dit això, la sentència analitza quin nivell de coneixement és l’exigible en aquest cas, basant-se en un Decret de la Generalitat de 2002 que estableix que en els processos de selecció de personal “s’ha d’acreditar el coneixement de la llengua catalana, tant en l’expressió oral com escrita, en el grau adequat a les funcions pròpies de les places de què se tracti”. Sobre aquesta qüestió el magistrat conclou que el nivell “B-2” és excessiu i que el “A-2” és suficient. Analitza les funcions assignades als adjudicataris de la plaça i les competències previstes per al nivell “A-2”. Cita disposicions de l’administració catalana que preveuen aquest nivell per al personal d’oficis ja que habilita per a “escriure notes i missatges curts per a ús intern” i per a “utilitzar la llengua oral en situacions que requereixen un intercanvi breu, simple i directe d’informació i no porten a una conversa”.
També cal tenir en compte que el nivell “A-2” de castellà, fins on jo sé, és l’ordinàriament exigit per a l’accés a la nacionalitat espanyola. En definitiva, podem estar o no d’acord amb el criteri del jutge. Però no penso que la sentència deixi traslluir un nou front d’atac al català.
