Fa uns dies ha tingut lloc la performance amb el protagonisme d’alguns líders mundials –un més que els altres– per escenificar l’acord cap a la possible fi de la guerra a Gaza. Cal felicitar-se, encara que ja feia dos anys del començament de la barbàrie. Resulta que en tot aquest temps els sindicats del nostre país poques protestes han convocat i ahir van i criden a una estranya vaga general –que serveix perquè es desfoguin uns quants imbècils cremant contenidors– per clamar a favor de Palestina i per la pau. Aquesta vaga ha estat del tot inoportuna i fora de temps, i porta a una pregunta: Serveixen per alguna cosa els sindicats? Perquè caldria que es posessin les piles per defensar com cal les condicions a la feina dels treballadors, perquè cada cop són més feixugues. Són organitzacions ancorades en el segle passat i cada cop tenen menys sentit. La seva tasca hauria de ser lluitar contra els salaris baixos, per una mobilitat com cal, per la reducció de jornada, per una conciliació familiar de veritat, per la seguretat a la feina o per unes pensions dignes. A més, darrerament hi ha qüestions burocràtiques que només serveixen per complicar més la vida dels treballadors –i també de les empreses–: inacabables cursets obligatoris de dubtosa utilitat o un registre de l’horari laboral que cada cop s’embolica més. Caldrà molta fe per pensar que seran capaços de posar fil a l’agulla d’una vegada per totes.
Sessió: No iniciada
