Ara que ressona per tot arreu allò del canvi climàtic un dels noms que més terroritza és el de la Dana, referit a un d’aquells fenòmens climatològics que tant preocupa per la constant amenaça de tempestes amb aigües mil, que causen destrosses i no tenen compassió de res ni ningú.
Al llarg de la història, la pluja sempre havia estat un fenomen romàntic i de felicitat per als humans. La pel·lícula ‘Cantando bajo la lluvia’ ho defineix a la perfecció. Hi ha nombroses cançons que es refereixen a aquesta aigua caiguda del cel i fins i tot el refranyer cita moltes vegades aquest bé de la natura.
Però el que havia estat propi de les pel·lícules d’amor, en els darrers temps s’ha convertit en pel·lícules de terror. Cada cop que el cel s’enfosqueix i el gruixut mantell de núvols ennegreix la ciutat, molts ja tremolem. Ja no cau pluja fina, sinó tot al contrari. Les tempestes cada vegada són més violentes, de vegades huracanades, i la calamarsa s’acarnissa al camp i a l’asfalt fent un mal que abans no passava.
Ara, quan hi ha amenaça de pluja, mirem al cel amb temor perquè mai sabem el que ens caurà a sobre. Quan Manolo García i Quimi Portet van compondre la cançó ‘Dios de la lluvia’ el temps no estava tan fulastre: “Dios de la lluvia abrázame y bajo tus nubes volveré a considerar las múltiples formas de besar…”. Fins i tot la cançó de Cecília ha canviat amb l’esgarrifa al cos de ‘Dama, dama’ a ‘Dana, dana’. Com era de bonica i ara fins i tot tenim por de la pluja… Oh yeah!
