Un ramal de la dana Alice em va enxampar a l’autopista A-2 entre les Garrigues i la Conca de Barberà. Qui diu que el cel no cau? El patac d’aigua va durar poca estona, però vaig tenir la sensació d’estar sota les cascades del Niàgara. Entenc com s’han hagut de sentir els pobles de les Terres de l’Ebre que han entomat els aiguats dos dies seguits, amb quantitats de 400 litres per metre quadrat. En fer balanç de les destrosses surten les queixes i lamentacions de sempre, com passa després dels incendis forestals. Però fem molt poca cosa perquè no torni a passar. El model territorial ha crescut a l’ample, ocupant rieres i barrancs per on l’aigua, tard o d’hora, retroba el seu camí. Un dels pobles més afectats aquesta vegada ha estat, paradoxalment, Santa Bàrbara, localitat que deu el seu nom a la venerada protectora de les tempestes, dels llamps i dels trons. “Santa Bàrbara gloriosa, / fes ploure aigua / i no pedregosa”, fa la dita. El topònim Santa Bàrbara comença a aparèixer en documents civils i eclesiàstics a principis del segle XIX. El municipi es constitueix oficialment el 1828 en segregar-se de la Galera. Curiosament, la nostra tradició religiosa té múltiples verges, sants i cristos invocats perquè plogui. En canvi, Santa Bàrbara obra en solitari perquè pari de ploure. Potser els planers i planeres (gentilici dels habitants de Santa Bàrbara) tenen oblidada la seva protectora, de la qual no se’n recorden ni quan trona. Igualment, només pensem en la neteja de barrancs i en aplicar un urbanisme coherent amb el territori quan les alarmes als mòbils comencen a xisclar. Les alertes brunzents sí que han funcionat aquesta vegada. Encara bo!