Alguns grups de versions diuen que estan fins als bemolls dels comentaris que es fan sobre si tenen culpa o no de treure públic altres bandes, conscients que sí que és més fàcil adaptar temes ja fets que els teus propis. La veritat és que les bandes tribut “existeixen com una referència i admiració a allò que ens ha agradat tant”, defensen i, com en tot, n’hi ha de bones i no tant.
Ara bé, tenen més sentit aquells grups que homenatgen altres que ja han passat a la història que no els que ho fan als que encara estan en actiu. En qualsevol cas, personalment no sóc res partidari de les bandes tribut i, molt menys, de les que van de ‘clons’ imitant fins al gest de ‘tirar-se un pet’.
El més equitatiu és que cada grup defensi les seves pròpies cançons i si dins del repertori vol rendir homenatge a algú que l’hagi influenciat o admiri, llavors sí que hi té cabuda alguna versió o adaptació sempre des del respecte i el rigor. De totes maneres, tal com estan els temps musicalment parlant i amb tot aquest ‘perreo’ dels ‘reguetontos’ qualsevol gest de creativitat musical, tocant els instruments i suant la samarreta ja és digne d’agrair.
I si es tracta de rock que segueixi sent la manifestació rebel que s’allunya de les absurdes lleis dels homes. A l’hora de valorar la música que sigui del resultat d’aquesta tasca que es fa en silenci per mostrar després en públic, que no depengui de la professió, ni dels gustos, aficions o devocions. Cadascú que aprengui el seu joc, com ‘Antón Pirulero’… Oh yeah!
