Temia haver de dedicar aquest a un possible atorgament del Premi Nobel de la Pau a Donald Trump. Afortunadament no ha estat així. El Nobel de 2025 ha estat concedit a María Corina Machado. Em feia tant de neguit que vaig seguir en directe l’anunci del Comitè Noruec i vaig sospirar alleujat en saber que no era el Sr. Trump.
Però desprès d’haver-me recuperat, dos pensaments inquietants em van assaltar i van fer que continués dedicant l’article a aquest tema. En primer lloc, com podia ser que alguns penséssim seriosament que hi havia possibilitats que s’atorgués el guardó al Sr. Trump. I per altra banda, quin sentit podia tenir que se li concedís a una opositora de tendència conservadora, clarament alineada amb el mateix Trump.
En relació a la primera qüestió convindreu amb mi que el panorama ideològic està tan desguitarrat que no sembla que tingui aturador. Comparar Trump amb Nelson Mandela, Martin Luther King o Teresa de Calcuta, per exemple, fereix qualsevol sensibilitat. Però el mateix podríem dir –i molts vam dir– de Kissinger i d’altres premis Nobel de la Pau més o menys discutibles. Però allò que encara no havíem vist era una reivindicació pública dels propis mèrits personals per aconseguir-lo com la que ha fet l’actual president dels Estats Units d’Amèrica. La veritat és que ens està acostumant tant als seus estirabots que em temo que està adormint la nostra capacitat de reacció.
Segons el testament d’Alfred Nobel, el premi de la pau s’ha de concedir a la persona a qui es reconegui haver fet la major tasca o la contribució més gran a la fraternitat entre els països, a la supressió o a la reducció d’exèrcits, i hagi promogut la celebració i participació en congressos per la pau i pels drets humans durant l’any immediatament anterior. No em negareu que el perfil de Donald Trump no s’adiu gens a aquesta caracterització. La seva intervenció en el panorama internacional ha semblat més la contrària, crispant els conflictes i intentant imposar una via de solució per la por al més fort i per la submissió, que no pas per la cooperació i la fraternitat. I encara hem de veure com acaba el pla per posar fi al conflicte de Gaza, que és un exemple més d’aquest estil trumpista.
Pel que fa a la concessió del premi a la Sra. Machado, trobo que la qüestió és una mica més complexa. Qualsevol persona perseguida per les seves idees crec que és digna de ser recolzada i, si n’és el cas, enaltida amb reconeixements i premis. Des d’aquest punt de vista, res a dir sobre la decisió del Comitè Noruec.
Però el cas de la Sra. Machado és un entre tants d’altres i el comitè noruec, quan li ha atorgat el premi, no ho ha fet explícitament com a representant i exemple dels opositors polítics reprimits per règims autoritaris. Ha semblat, ben al contrari, que trametia una crítica directa al president de Veneçuela, Nicolás Maduro. Molts hem pensat que era una manera de compensar Donald Trump per no haver-li donat el Nobel.
Digueu-me malpensat. Però em sap molt greu que tantes coses i tantes institucions es vegin condicionades d’aquesta manera.
