A les Jornades Europees del Patrimoni d’aquests dies, entre gratuïtats i visites variades, hi trobarem concerts que accentuen l’efecte sensorial dels monuments i afegeixen valor a l’experiència. L’activitat és satisfactòria en ella mateix, no cal més, però a vegades la proposta vol recordar també veus i instruments propis de l’espai o les obres d’art que anem a veure. Amb les possibilitats de la tecnologia i les aportacions de la recerca es pot suggerir què havien escoltat els nostres avantpassats i farcir la percepció dels indrets que hem considerat patrimonials. Igualment hem redescobert que el silenci, el cant d’uns ocells, el vent als sembrats i el pas de l’aigua són la banda sonora d’un patrimoni natural que també cal vetllar i respectar. La memòria sonora individual o comunitària és potent. En aquest exercici dels sentits i de la consciència patrimonial també donem testimoni de la tradició recreant-la i portant-la al present perquè sigui viva. Algunes propostes que tenim a l’abast treballen aquesta identitat que no és només geogràfica ni del món material de la pedra.
El nostre llegat, el de la cultura amb la qual ens identifiquem, té un fonament sonor. Comença amb la llengua pròpia que ja ens ressona abans de néixer i continua amb les melodies que agombolen el nostre dormir d’infants, les cançons de jugar, la música de casa… fins a la banda sonora vital que cadascú construeix amb les seves aficions i eleccions, especialment a partir del gran poder evocador de la música i de la seva presència en els moments significatius de la vida.
Cal celebrar els artistes que, a més de dir les coses bé, les han musicat amb criteri, sentit de comunitat i respecte a l’heretatge: Roger Mas cantant uns versos amb l’acompanyament ple de matisos entranyables d’una cobla és un regal exquisit (la setmana vinent a l’Auditori!) i un compendi de patrimoni poètic i sonor. Arnau Tordera, Miguel Poveda o Guillem Roma també han experimentat amb la cobla, sense cap vergonya de fusionar ritmes i sons de tot arreu amb els que són més nostres. Escoltar un concert d’orgue amb dolçaines no és irreverent si no un homenatge més als patrimonis que ens han fet com som. Dir unes paraules en idioma africà per acompanyar una cançó a plaça, o ballar un garrotin improvisat és també una mostra de respecte. És un Patrimoni important que cal escoltar.
