El 5 de novembre es commemora el quinzè aniversari del traspàs del Sr. Màrius Carretero amb una exposició a la sala Res non Verba. Convé no oblidar i valorar amb agraïment a les persones que han deixat una petjada positiva en la societat, no sols com a merescut reconeixement, sinó també perquè ens serveix d’exemple per la nostra millora constant.
Vaig entrar en relació amb Màrius Carretero a finals dels anys noranta del segle passat, quan l’Associació AntiSida de Lleida va decidir organitzar subhastes de quadres pel seu finançament. Eren temps molt durs pels malats de la sida perquè la gent els tenia molta por, ja que la mortalitat era molt alta. I a més es va produir un gran rebuig social, no sols per la gravetat de la malaltia, sinó també pels seus orígens; la societat pot ser molt cínica. Els malalts estaven estigmatitzats i la gent s’allunyava d’ells i a sobre els culpabilitzava com a excusa per no ajudar-los. Desgraciadament avui l’estigma encara no ha desaparegut. Vam trucar a la porta del Màrius demanant-li ajut. No sols no li va importar col·laborar al nostre costat, sinó que la seva disponibilitat, bonhomia i generositat van ser totals, donant-nos aquarel·les any rere any. Sempre li estarem agraïts.
També va ser fundador de la sala d’exposicions de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova a l’entrada de l’hospital regalant, a l’acabar, una aquarel·la, assentant un precedent. Em va sorprendre que escollís una pintura seva de la porta del jardí del primitiu hospital, actual part del darrera, que estava tancada amb un forrellat des de que es va inaugurar la part nova. Què volia significar? Potser volia ser una imatge simbòlica del final del franquisme. Demostra la seva lluita per la millora de la societat, dels serveis públics. Després de molts anys, quan es va posar en marxa les noves consultes remodelades, la van tornar a obrir.
Màrius és un gran artista lleidatà, de renom internacional, polifacètic, ja que també va ser músic, escriptor –havia guanyat el Premi Màrius Torres–, actor i director de teatre, etc. Però no per això va deixar de ser un home compromès, socialment sensible, defensor de la cultura catalana i de les persones més vulnerables. Catalitzador de moltes activitats culturals a la seva Lleida natal, que tant estimava, i que va ajudar a sortir de la negror de l’època del franquisme.
Els que el coneixíem el recordem els darrers anys passejant de manera senyorial, amb tranquil·litat, pel carrer amb el seu barret de palla, vestit negre amb mangala. Així ha estat la vida del Màrius. Precisament la seva mort sobtada va succeir quan impartia una classe de pintura a l’Associació Aspid, de la que era un col·laborador assidu.
Calen persones com el Màrius que posin els talents, les qualitats que cadascú tenim, al servei dels altres, sobretot dels qui més ho necessiten, dels qui no en tenen tants, sense creure’ns superiors. La societat seria molt millor, amb menys diferències socials i on tothom se sentiria acollit i valorat.
