Els designis de la vida han volgut deixar-me temporalment sense mitjà de transport propi i de rebot m’han empés a redescobrir el plaer de desplaçar-me d’un punt a l’altre de la geografia catalana en transport públic. Descartat el tren, per la seva acreditada falta de fiabilitat i amb uns horaris poc adaptats a les meves necessitats, m’he vist abocat a optar per l’autobús per poder moure’m de les Borges Blanques a Tarragona per gaudir de la que és ara la meva segona casa. La manca d’autonomia que comporta estar desposseït del meu vehicle suposa, en part, una cura d’humilitat i m’ha portat a retrobar-me amb aquell nerviosisme previ que genera l’obligació d’arribar puntual per no quedar-te a terra. Una sensació que havia format part del meu dia a dia en els anys de joventut i que s’havia esfumat amb el pas dels temps. Aquesta situació m’ha donat alhora l’opció de retrobar-me amb tota la fauna que pobla els trens i busos que circulen per terres catalanes. He pogut compartir trajecte amb la típica persona que parla en veu alta pel mòbil fent partícips de la seva història a la resta d’usuaris. A tots menys a aquell individu que té el do de poder dormir com un soc en un seient dissenyat a la contra. No falten el que busca conversa, la que intenta llegir, la que riu sola o el despistat que s’ha passat la seva parada. En fi, tot plegat una gran experiència que feia temps que no vivia. Per alguna cosa serà.
Sessió: No iniciada
