Els temps estan canviant, com cantava Bob Dylan, encara que sense arriscar-se a confirmar que de mal en pitjor. És cert que per aquests contorns es va patir molt per les guerres i els posteriors anys de repressió dictatorial. Però després van arribar aquells somnis de llibertat que malauradament s’han anat diluint amb el relleu generacional i, de manera més concreta, des que canviem de mil·lenni.
Aquest caos que assola el món és perquè la majoria de coses no van bé. I la culpa de tot no la té Yoko Ono, com dictava la cançó, sinó que tota la culpa la té el poder que ostenten els polítics. Per més que es vulgui dissimular, la política és sinònim de corrupció.
No hi ha volta de fulla, Tal com està el percal, perquè tot tornés a funcionar una mica més dignament, caldria “resetejar-ho” tot com fem amb les màquines a les quals també ens estan esclavitzant. Les lleis se les treuen de la màniga i la justícia és una senyora desconeguda.
La democràcia era una noia molt maca que la política ha convertit en una ramera. La mala educació presideix entre els pipiols i actualment tot són prohibicions. A aquest pas haurem de demanar permís fins i tot per esternudar, mentre a la gent de bé ens segueixen robant amb desvergonyiment alhora que ens donen d’òsties fins i tot al DNI. Molt a desgrat nostre, amb les pamplines polítiques dels últims temps hem passat del l’il·lusionant ‘Prohibit prohibir’ d’èpoques més felices al detestable ‘Tot està prohibit’… Oh yeah!
