Allà pel 2003, Fundació ‘la Caixa’ inventava anar al cinema de bon matí. Al llarg d’uns apassionants 22 anys (covid inclosa), les ‘Matinals de cinema’ mai no han faltat a la cita amb els cinèfils i les cinèfiles: 10.30 dimecres. Una tradició. I una manera de veure cinema. Quan veiem una pel·lícula mantenim una conversa amb la pantalla. Les imatges són meitat de qui les fa i meitat de qui les contempla. A les ‘Matinals’, aquesta conversa és col·lectiva. Havent vist la pel·lícula, la rostem fins al moll de l’os. I com sigui que tota pel·li amaga alguna cosa, al final qui més qui menys haurà caçat allò amagat. La pel·lícula, però, mai s’acaba de veure del tot. L’espectador de cinema està lligat en cos i ànima a l’exercici de la passió contemplativa en una sala determinada. D’aquí la seva funció social. La nostra relació amb les pel·lícules comença amb el títol i segueix enllà de la butaca que hem fet nostra en asseure’ns. Orson Welles sosté que les pel·lis tampoc no ens obliden. Tenen memòria d’elefant. L’èxit intemporal de les ‘Matinals’ tal vegada hagi radicat en aquesta regla de tres: veure, pensar i dialogar. Avui s’estrena un cicle de ‘Matinals de cinema’. El fantasma del cine Viñes (ara transvestit CaixaForum Lleida) reviscola. ‘Que todo en la vida es cine y los sueños cine son’, canta l’Aute. Matinals de cinema, doncs.
Sessió: No iniciada
