Un estany a la muntanya és ben bé una imatge onírica. Moncortés apareix en una planúria just en un trencall de la carretera que travessa de Gerri de la Sal a La Pobleta de Bellveí, la part més meridional del Pirineu la veus dins d’aquest mirall càrstic, és un llac natural i no és d’origen glacial, les aigües serien permanents. És una raresa, un enclavament privilegiat amb un entorn suau i amable custodiat per cims. M’hi vaig banyar una migdiada d’octubre, freda ja, però el sol acaronava les cintes, l’herba a estones verda a estones seca, una part de canyís i plomall, que la natura és sàvia i els ocells d’aigua, poc muntanyencs, necessiten un vestidor per guardar-se dels humans, també. I no em vull deixar l’encant dels molls de fusta, que són, com passarel·les al somni.
Sessió: No iniciada
