Una reflexió que m’han comentat i que vull compartir: “Potser els programadors de concerts de Catalunya -i de tot arreu- s’haurien de començar a plantejar contractar artistes tenint en compte una quota mínima de músics que toquin en directe a l’escenari. És que em sembla bastant trist que ara mateix hi hagi tants espectacles de catxés elevats on la major part del xou es canta sobre música pregravada.
I no és una qüestió de pressupost, perquè la majoria es podrien permetre portar una banda de músics top. Tampoc és una qüestió estilística, perquè la música que fan es pot tocar perfectament. Sembla que es posen més esforços en muntar un bon xou de llums, pantalles i vestuari que en la música… Crec que l’energía que desprén una banda tocant en directe no la podrà substituit mai un arxiu”. Això descarat!
I jo afegeixo que la música és tot: companyia a la solitud, alegria a la tristesa i màgia en els dies grisos. Algú em va preguntar per què estimava tant la música i jo li vaig contestar que era perquè és l’única que m’acompanya quan tots se’n van. A més, jo com a rockero incorregible que sóc puc dir que la carícia més bonica és una bella cançó de rock i que el millor art de la meva vida és el rock, perquè vaig obrir el meu cor al rock i fins ara ell no m’ha defraudat.
En fi, si algun dia desaparec busqueu-me en qualsevol cançó de rock que escolteu. La música en general t’arrossega, et desperta, t’activa i si és en directe, millor. Per això, cuidem la música… Oh yeah!
