Fa dues setmanes m’enrotllava, recorden?, de com embadalir-se amb el majestuós paisatge benasquès. El puc contemplar des de la finestra de l’estudi. Però em coarta l’escriure. No em passa els mateix des de la terrassa. ¿Observadora o tafanera? Tant és! Enregistrar el que veig quan m’hi assec donaria per una muntanya de «Tarde, querido». A banda de sentir la presència de les serralades que m’envolten, fixo la mirada en els personatges, el paisanatge, que circula al peu de la meva talaia. No en va el rusc on visc s’anomena Mirador de Cerler. Avui la casa dorm. La llodriguera familiar ha enfilat cap a Lleida. Com bona part dels estiuejants ocasionals. I la pau retorna al poble, alliberant-lo de sorolls poc naturals. Algun que altre cotxe o camió s’allunyen, encara, deixant una estela de brogit. Em recreo observant les rutines dels sarllerencs. A vostè li ve de gust tafanejar?…
De sempre m’ha agradat tafanejar la gent. Passavolants anònims o coneguts. Veure’ls circular i provar d’endevinar, inventar-me històries personals segons els trets facials, com caminen, com van vestits. Esdevé un espectacle fascinant. Quan sóc a Lleida, m’agrada observar la vida asseguda en alguna de les cafeteries dels porxos davant del Principal. Oscar Wilde deia que la vida imita l’art, o és a l’inrevés? A Cerler, les anades i vingudes dels autòctons adopten, per a mi, un altre caire. Com que acostumen a desplaçar-se a hores determinades, esdevenen artífexs dels rituals quotidians, No em cal rellotge. Puc saber l’hora estant ben atenta a qui circula. Si ho fa la Sole amb posat hieràtic camí de l’hort, són les 8. Tot seguit, el Jose apareix ruixant i escombrant els carrers amb més o menys empenta. A les 9, la Guayente enfila, apressada, per tenir a punt el restaurant del Molino. Al tocar les 11, els estiuejants que s’han reservat a la calma del setembre, arriben esbufegant des de Benasc, deixant enrere la drecera que ha escurçat la pujada. I a quarts d’1, el José Luís qui, amb tendresa que commou, com cada dia recull el pare que tot just s’aguanta dret, acompanyant-lo a dinar…
El temps avança. I malgrat que la cadena humana em marca les hores, acaba sent el so impagable i nostàlgic de les campanes de l’església qui em recorda que és hora d’endinsar-me i dur a terme les meves rutines. Com ara endreçar la casa, reescalfar el dinar, i esclar! seure’m a escriure aquest article.
