Els avantatges d’envellir. Al lloro: “Mai canviaria als meus increïbles amics, la meva vida meravellosa, la meva estimada família, per menys cabells blancs o per un ventre més pla. A mesura que he madurat, m’he tornat més amable, i menys crític amb mi mateix. M’he anat convertint en el meu propi amic.
No tinc sentiment de culpabilitat en menjar unes galetes de més, o en fer el llit quan vulgui o comprant alguna cosa ximple que no necessito. Tinc dret a ser desordenat o extravagant. He vist amics i éssers estimats abandonar aquest món massa aviat, abans que s’adonessin de la gran llibertat que aporta la vellesa. Qui em retreu si em poso a llegir o jugar amb el meu ordinador fins a les quatre de la matinada i dormir fins al migdia? A qui molestaré si em quedo al llit o davant del televisor tot el temps que vulgui?
Ballaré al so d’aquells èxits meravellosos dels anys 70, 80 i 90, i si de pas m’entren ganes de plorar per un amor perdut, doncs ploro. Quan vulgui, caminaré per la platja amb pantalons curts massa ajustats per a un cos ja en declivi i em submergiré a les onades amb abandó, malgrat les mirades d’altres de més joves i dinàmics. Ells també envelliran. Sé que de vegades tinc descuits de memòria, però crec que pel que fa a algunes coses de la vida el millor és oblidar-se’n. Recordo les coses importants. Al llarg dels anys, el meu cor s’ha partit més d’una vegada. Tot i això, els cors partits ens procuren força, comprensió i compassió.
Un cor que mai no ha patit és immaculat i mai coneixerà l’alegria de ser imperfet. Tinc la sort d’haver viscut prou per tenir gris el que em queda de cabell i per conservar el riure juvenil gravat per sempre als solcs profunds de la meva cara. Molts mai van riure, molts van morir abans que els sortissin cabells blancs. A mesura que s’envelleix, és més fàcil ser positiu i independent. Importa menys el que pensin els altres. Ja no em qüestiono”. Al lloro… Oh yeah!
