Això és un degoteig continuo. El Magic Bus no para de passar a recollir els grans músics per reunir-los al Gran Hotel. La setmana passada va marxar amb 78 takos Mark Volman, confundador de la icònica banda The Turtles i cantant d’èxits com ‘Happy Together’, i aquest cap de setmana ha fet el mateix Rick Davies amb 81, un altre músic més conegut i estimat per molts.
El cofundador, cantant i compositor de Supertramp no va poder afrontar fa deu anys una gira de tornada de la banda per un mieloma -càncer a les cèl·lules plasmàtiques- i al seu lloc es va dedicar a gaudir tocant amb els seus amics de tota la vida al grup Ricky and The Rockets.
Però tot té la fi, encara que la seva música és immortal. Davies va fundar Supertramp el 1969 amb Roger Hodgson i va ser la veu i el pianista de les seves cançons més reconeixibles.
Personalment vaig descobrir Supertramp amb el seu tercer disc, ‘Crime of the Century’, gràcies al fet que sempre sonava a les sessions de la història discoteca Bus Club, que estava als baixos de l’Estació d’Autobusos. Això va fer que m’interessés molt per aquesta banda inusual i en la meva discografia hi ha els seus sis primers discos, incloent-hi els dos primers més de rock progressiu però d’escàs èxit, un homònim que li anomenàvem ‘La Rosa’ i el dels pits titulat ‘Indelibly Stamped’, que té peces molt hippies.
Després van arribar ‘Crisis? What Crisis?’, ‘Even in the Quietest Moments’ i ‘Breakfast in America’ amb què es va frenar la meva devoció coincidint amb el seu èxit desmesurat. Amb Supertramp he flipat i segueixo fent-ho. Darrerament el rock no es treu el dol… Oh yeah!
