En pocs dies, els infants i adolescents tornaran a omplir els carrers a primera hora per anar als centres educatius amb tots els estris necessaris –quaderns, llibretes, llapis…– (afortunadament ja sense el mòbil) i tota la il·lusió (cal dir que amb dues de les accepcions de la paraula: “engrescament amb l’esperança o la realització d’alguna cosa” i “error dels sentits que fa prendre per realitat l’aparença”). Perquè, innocents, encara no se n’adonen, però el món adult està deixant de banda i pràcticament en l’abandó els infants i els joves. L’escola no funciona, els docents estan mal pagats i menyspreats –l’episodi de l’atorgament de les places per aquest curs de fa uns dies és una vergonya intolerable– i la majoria acaben ben cremats, perquè cal afegir el tracte amb les famílies, cada cop més complicat perquè la desestructuració no té aturador. I quan s’acabin els estudis, què? Doncs, amb una formació deficient que hauran d’arrossegar sempre, si tenen sort s’endinsaran en el món laboral i llavors s’adonaran de la realitat que entre tots els adults els hi hem preparat: Un salari míser, i que a més, se l’haurà de gastar per poder malviure en una habitació sense finestres que li haurà llogat un malparit aprofitat. Ja és hora que els polítics es deixin d’insultar i es posin les piles per construir un futur millor, que inclogui la dignitat que mereix la vida de tots els éssers humans.
Sessió: No iniciada
