L’últim venedor ambulant de diaris de París, Ali Akbar, continua exercint el seu ofici després de més de mig segle i, com a símbol d’un ofici pràcticament desaparegut i com a homenatge a la seva dedicació, serà condecorat al setembre pel president Emmanuel Macron.
Ali Akbar, un immigrant pakistanès arribat a París a principis de la dècada dels 70, és als seus 73 anys també un petit símbol de la famosa zona de Saint-Germain-des-Prés, on comerciants, cambrers i veïns ho consideren ja part del paisatge urbà.
La seva jornada de fa dos dimecres va començar amb un client destacat: l’ex primer ministre francès Michel Barnier, al qual li va vendre el primer exemplar del dia, segons va explicar en una entrevista amb EFE. No és la primera vegada que reparteix periòdics a figures de renom: quan el president Emmanuel Macron era estudiant a la veïna universitat SciencesPo, també era client seu.
Després de 53 anys d’ofici, serà el propi Macron qui li condecori aquest setembre amb l’Orde Nacional del Mèrit, un reconeixement a la seva trajectòria professional com un dels últims venedors de periòdics de carrer de París.
“És un gran record i un moment important: seré convidat a l’Elisi per a rebre la medalla d’algú que ja coneixia des que era estudiant i em comprava periòdics”, afirma Ali Akbar. Per Ali, la medalla no és només un premi personal, “és com un homenatge a tots els que vam ser part d’aquesta història”, explica, convençut que representa a una professió que desapareix, víctima de les noves tecnologies. Ali treballa els set dies de la setmana i assegura que seguirà en actiu mentre la salut li ho permeti. “No em retiro, continuaré mentre tingui forces”, repeteix com un lema.
DE BON MATÍ
La seva rutina comença d’hora, amb feixos de periòdics sota el braç, i es prolonga fins a la tarda per cafès, llibreries i terrasses del barri, on molts el saluden pel seu nom. Ven sobretot el diari ‘Le Monde’, que és el més demandat en aquest barri d’intel·lectuals i burgesos bohemis. Explica que bona part dels clients li compren més per afecte personal que per necessitat informativa. “Molts em compren no tant per les notícies, sinó com un favor, per afecte”, reconeix l’Alí. Cada dia reparteix entre 50 i 60 exemplars i els seus ingressos ronden els 50 euros diaris, una quantitat que amb prou feines li dona per viure en una ciutat tant cara com París. No obstant això, mai ha abandonat l’ofici, que considera part de la seva identitat. “Soc lliure, no depenc de ningú. Em diverteixo amb aquest treball”, diu amb un somriure. La seva trajectòria a França va començar en l’hostaleria. Nouvingut des del Pakistan va treballar com a cambrer, vivint durant diversos anys al carrer mentre s’adaptava a la ciutat. Per ajudar la seva mare i la seva família al seu país, els enviava part dels seus ingressos. Va descobrir la venda ambulant de periòdics i es va quedar al Barri Llatí. Amb la digitalització i el canvi d’hàbits informatius, es va convertir en l’últim ‘vocero’ de París. “M’agrada ser aquí, amb la gent”, insisteix.
Malgrat portar més de mig segle exercint, Ali reitera que gaudeix fent-ho pel tracte humà que manté. I mentrestant, entre tasses de cafè fumejants i clients fidels, continua cridant les notícies de cada matí, convertit en l’últim testimoni d’una professió que s’extingeix.
