Aquest agost ha estat poc prolífic en serpents d’estiu, és a dir en aquelles notícies fantasmagòriques que ajuden a omplir els informatius. Hem tingut el cas de la misteriosa taca blanca que s’ha passejat per les costes tarragonines i para de comptar. Davant de l’escassetat de temes novel·lescos, molts mitjans han rescatat les descobertes de canibalisme entre els primers homínins. A la cova Gran Dolina d’Atapuerca, que vam visitar amb Eudald Carbonell i Quico Burjachs, s’han trobat ossos que tenen marques compatibles amb canibalisme. Aquestes marques inclouen fracturació per accedir a la medul·la i mostren un tractament de cossos similar al d’animals cruspits regularment. Aquests descobriments indiquen que els primers hominins ja feien un ús sistemàtic d’eines de pedra per tallar i extreure carn d’altres hominins. A Kenya es va trobar una tíbia encara més antiga que mostra nou marques de tall atribuïbles clarament a eines de pedra. Tenia un amic periodista, ja traspassat, que em va confessar haver menjat carn humana en un dels seus viatges a països remots. Em va detallar que el tall humà és tirant a dolç i més aviat dur. En definitiva, poc recomanable gastronòmicament. Com que acabem el mes, acomiadem l’agost amb un acudit relacionat amb el tema: “Anaven dues dones canibals, mare i filla, per la selva quan en un prat solitari van descobrir un noi molt guapo, un bordegàs, que prenia el sol nu. La filla li proposà a la mare menjar-se’l. La mare respon: No. L’agafem, ens l’emportem a casa i ens mengem a ton pare”.
Sessió: No iniciada
