Torneig Joan Gamper. 26 d’agost de 1975. La megafonia del camp sona: “Bona nit a tothom i benvinguts a l’estadi del Futbol Club Barcelona”. Aquestes senzilles paraules van ser pronunciades per l’speaker del club Manel Vich amb l’aval del president Agustí Montal, quan encara vivia el dictador, tot un acte de valentia que va suposar la normalització definitiva del català a l’entitat. El primer intent, però, tres anys abans, encara va ser més agosarat, ja que davant del ministre de Gobernación en un partit de lliga es va sentir: “S’ha perdut un nen a l’estadi. Es troba a la porta principal de tribuna”. El ministre va treure foc pels queixals: “¿Qué insolencia es esta?”. Montal li va dir que era la “voluntat dels socis” i el ministre va amenaçar que, si es repetia, parlaria amb ell “de otra manera y en otro lugar” i li demanaria la llista dels socis per a “meterlos a todos en la cárcel”. De tot això ja fa més de 50 anys, però sembla que pràcticament estiguem igual: agenollant-nos per demanar parlar la nostra llengua al nostre país, que no podem usar-la per explicar al metge els nostres mals ni per defensar-nos en un judici. És del tot vergonyós, però haurem de confiar en la valentia –com van demostrar els directius del Barça fa mig segle– dels ciutadans i en la dels polítics –més complicat– per revertir la situació i aconseguir que parlar la teva llengua al teu país deixi de ser vist com una insolència.
Sessió: No iniciada
