És temps de fer conserva de tomata. La meva cosina encara fa conserva de tomata com abans es feia sempre a casa. A l’agost, tota la torre on vivíem a l’Horta de Lleida feia olor de tomata. La padrina es disposava a dirigir les operacions per garantir que durant l’hivern la família disposés de tomata en conserva. També acudien a fer la conserva les veïnes de les torres de la vora. Era un xafarranxo. Les tomates, no cal dir, eren de l’hort. Es pelaven, es tallaven a troços i amb un embut i una canya especialment afaiçonada per a l’operació s’embotia la tomata en pots de vidre i ampolles de cava que s’havien guardat durant l’any. La padrina tenia una canya especial que guardava amb zel d’un any per altre. Un cop ple l’envàs, es tapava amb taps de suro i se segellava amb fil d’emplomar. Calia traça. Tot seguit, els pots i les ampolles es posaven de cap per avall en un gran calder amb aigua i s’escaldaven al bany maria amb foc de llenya. I així durant uns quants dies. Hi havia conserva de tomata per a un exèrcit. El procediment no devia diferir gaire del que va inventar l’any 1809 el cuiner i confiter francès Nicolas Appert. El Directori francès i després Napoleó Bonaparte van oferir una recompensa de 12.000 francs per a qui trobés la forma de conservar aliments de manera duradora per a l’exèrcit. Les campanyes de l’emperador mantenien els seus soldats allunyats durant molt temps i les tècniques del fumat i salaó no garantien una alimentació equilibrada de la tropa. “Un exèrcit marxa sobre el seu estómac”, va dir Napoleó. I si no ho va dir està molt ben trobat. La padrina pensava el mateix de la família.
Sessió: No iniciada
