Fa uns dies ens va deixar amb 91 anys Maria Latorre Capella, nascuda a Abella, a la Ribagorça aragonesa, i que ha viscut la major part de la seva vida a Perves, a la Ribagorça catalana. Vam tenir la sort que quan tenia 87 anys Maria ens expliqués la seva història en una magnífica entrevista que li va fer Guillem Duch per a la revista Garona Nogueres.
Va nèixer l’any 1934 i com tots els nens de la Guerra Civil es va criar amb dificultats. El seu pare va morir a la guerra i la seva mare es va tornar a casar amb un home que era curandero i en un viatge a la Fira de Salàs per vendre mules, va parar a Casa Xollat de Perves a fer nit. La mestressa, Felicitat Solana, s’havia fet mal i el padrastre de Maria li va donar un remei. Van travar amistat i van acordar presentar Maria a un dels 15 fills de Felicitat. I així es van conèixer Maria i Josep Monpeat el 1957 amb 23 anys, es van casar i Maria va marxar a viure a Casa Xollat. Llavors hi vivien la mare, un cunyat i ells dos.
Allà va aprendre el català, ja que a Abella només es parlava el castellà, i va veure la primera televisió que va comprar el seu cunyat. La van acollir molt bé i sempre es va portar bé amb la sogra. Maria sempre explicava que Felicitat va fer de fonda a un enginyer de la futura carretera entre Pobla de Segur i Pont de Suert i com que en va quedar tan enamorat hi parava sovint i va modificar el traçat perquè la carretera passés per Perves.
A Casa Xollat Maria feia de ramadera de vaques i es va afeccionar a fer de remeiera, com la seva mare, el que l’ha estalviat moltes visites al metge al llarg de la seva vida. Va tenir cinc fills amb el Josep, que treballava a Copirineo, i ben aviat va haver d’agafar les regnes de la casa perquè el marit va morir jove. Els fills (tres nois i dues noies) van rebre una bona educació a Pobla, estaven internats i la seva instrucció va suposar un esforç econòmic. També ajudaven a la ramaderia de casa i la majoria van marxar de grans a viure fora. Només va quedar a casa en Jordi, que ha cuidat la seva mare durant tota la vida, especialment aquests últims anys de vellesa de la seva mare.
Maria amb el seu fill Jordi, la Chispa, i la seva amiga Luisa
La major part de l’any han estat sols vivint a Perves, si més no dormint, durant molt temps han estat els únics. La resta de cases s’han anat buidant i s’han convertit en segones residències o els veïns només hi van de dia o alguns dies de la setmana.
El despoblament de Perves contrasta amb el poble que ella es va trobar quan va arribar, anys en què bullia de gent per les obres de Xerallo i a Casa Xollat hi havia activitat frenètica. L’hort i el jardí que durant tota la vida va cuidar Maria i que ara cuida Jordi és l’enveja de tot el que passa per davant i un signe distintiu de la casa.
La fama de Maria anava més enllà de la seva dedicació a la ramaderia i les plantes remeieres. La seva casa, a cavall entre la Ribagorça i el Pallars Jussà, és una de les del Pirineu on la llegenda diu que hi vivien minairons. Ella n’estava tan segura i orgullosa i ho defensava tant aferrissadament que no deixava passar oportunitat de parlar-ne. Presumia de tenir els canuts dels minairons al rebost. Sabia millor que ningú el preu de tot i el valor de cada cosa. Un dia va dir que la terra es podia cremar o inundar, però mai es movia de lloc, que era el que sempre quedava.
Abans de la Covid també ens va dir que alguna cosa dolenta s’atansava mentre collia les cols de Sant Sebastià el gener del 2020. No s’equivocava. També vaticinava que el món podria viure aviat una tercera guerra mundial si seguia el desgavell actual.
La meva història amb Maria va començar un dimecres de fa uns 30 anys, la vaig agafar en cotxe quan feia autoestop per anar a mercat de Pobla i la vaig agafar també de tornada. Ho vam repetir molts dimecres més i com ens vam caure bé vaig començar a visitar-la a Casa Xollat i em va deixar entrar en el seu món real i imaginari, el de l’hort, el jardí, els gats, els gossos, les cassoles i el foc a terra, i també en el dels minairons i els canuts, les llegendes i les històries del país i casa seva.
El dia del seu comiat a Perves vaig conèixer les seves altres amigues, Adelina de Tremp i Trini del Pont de Claverol, com ho era la Luisa de Bonansa, i em vaig adonar com havia cultivat l’amistat de manera exquisida i ferma al llarg de la seva vida. Deixa empremta perquè era autèntica per a ella i per als altres. Feminisme ‘avant la lettre’. Empoderament del bo, res de postureig pusil·lànime.
Hem conegut totes les estacions de l’any des de Casa Xollat mirant les muntanyes de Manyanet i Filià, ens hem escalfat en el seu foc encès, hem berenat els seus dolços i hem collit amb ella les cols de Sant Sebastià. Hem conegut diverses generacions dels seus animals, hem caminat amb ella pels marges i ens va descobrir l’església i el cementiri.
Mai no va oblidar els seus orígens aragonesos d’Abella, un poble que vaig anar a conèixer per ella. Reivindicava la jota de la Virgen del Pilar davant dels estimats i la cantava ufana. Una de les últimes paraules que més repetia en els darrers temps era derrota. Suposo que veia el final pròxim.
També quan mirava a la gossa Chispa que ens va deixar fa uns mesos de forma inesperada, qui sap si els seus ulls tristos mirant-la eren el preludi del seu propi adeu. El Jordi va portar un altre gos a casa per alegrar els dies de Maria i va arribar la Viva. L’ha pogut disfrutar com a cadell un temps. Ara ella vetllarà per Casa Xollat com la Chispa i li parlarem de Maria. Els gats la trobaran molt a faltar; ningú com Maria per entendre’ls amb el seu caràcter tan fort i independent com el d’ells.
Ningú rebrà a la gent de pas com ella. Però qui més la trobarà a faltar serà el seu fill Jordi, que ha viscut amb ella, que l’ha cuidat i ha entregat la seva vida per fer-la feliç. Els seus germans, que també l’enyoraran, li ho van reconèixer el dia del comiat de la mare. Justícia poètica. Quan Maria va bufar les espelmes del seu darrer aniversari, el gener passat, vam somiar que podia arribar als 92, 93, 94 o 100. El seu destí, però, ja estava escrit i l’esperaven aquest agost al cel que tant s’ha guanyat. Des d’allà vetllarà pels minairons i canuts amagats al rebost de Casa Xollat. Perves sempre serà d’ella.
