Una vida sencera dedicada als fills, al marit i a tenir cura dels altres: germans, sogres, pares… fins i tot aquella veïna que feia anys que s’havia quedat sola i a qui convidava a dinar gairebé cada dia. El seu home havia mort feia un mes, i els seus tres cadells havien alçat el vol feia anys. Ni tan sols la trucaven pel seu aniversari. Només li quedava la companyia de la Maria a l’hora de dinar, i de la Puça, la gosseta. L’única a qui el seu home havia cuidat, i que ella mai no havia volgut… però que ara jeia als seus peus i la mirava amb ulls d’amor.
– Si no fos per tu, Puça… -va murmurar. Se’n va adonar massa tard: estimar més no sempre vol dir que t’estimin més. Ni cuidar més vol dir que et cuidin. Ser dona volia dir, sovint, ser esclava dels altres – perquè “és la teva feina”, li deien a casa.
– Espero que la nena no sigui tan beneita com jo- es va dir, amb un nus a la gola, abans de prémer el botó del comandament.
