‘Demà me’n vaig./Prendré el tren de vacances pagades./Arrapat al topall’, s’acomiada el nostàlgic Pere Quart al poemari ‘Vacances pagades’ (Columna Proa Jove). Vacança: temps de repòs a un funcionari o a un treballador, degudament pagades per l’Estat o l’empresa. Va estar el ministre de Treball de la Segona República, Francisco Largo Caballero, sindicalista i polític marxista, qui les va materialitzar el 21 de novembre del 1931. Llarga vida i vidriola. D’ençà aquell dia, qui més qui menys es veu en l’obligació de posar quilòmetres entre el seu cul i la seva memòria. Per terra, mar i aire. Tornar al poble perdut, a la casa pairal enrunada, a la jovenesa marcida, ves a saber si a l’encalç d’aquell amor impossible. Com s’ha dit, és quan no soc a casa que tinc més la sensació de ser a casa, en un lloc on em trobo com a casa. Aleshores? Nostàlgia! Però segons que opinava l’actriu francesa Simone Signoret, ‘la nostàlgia ja no és el que
era’. Potser sí. Però el sentiment de dolor perdura. La paraula ‘nostàlgia’, sona grega, ‘nostos’ (retorn) i ‘algos’ (dolor), però tot apunta que van estar els rellotgers suïssos qui la van inventar. El tal Jean-Jacques Harder, metge suís-alemany. A veure si resultarà que fugim de casa pel plaer furtiu de tornar-hi. Vacances pagades? Nostàlgies pagades! Que li ho preguntin al Marcel Proust.
Sessió: No iniciada
