Quedem als jardins de la biblioteca del Pont de Suert aprofitant que està pintant aquest racó, sentada en un banc aprop del riu Noguera Ribagorçana. És un vespre càlid de juliol i estem soles, només hi ha una parella estirada a la gespa. Mentre acaba d’enllestir el quadre conversem de la vida i l’art. Mari Carmen Perdrix Moncasi té 87 anys, va nèixer a Lleida el 20 d’abril de 1938, en plena Guerra Civil. El seu pare procedia de familia francesa i la mare de Lleida. L’endemà de nèixer ella van detenir el seu pare que era republicà i que havia estat delatat. Es va passar dos anys i mig tancat a la presó de Burgos i la mare va quedar sola amb els fills. Una bomba a l’escala de Lleida on vivien els havia obligat a mudar-se a casa dels padrins, al carrer Sant Antoni, on va nèixer la Mari Carmen. S’alimentaven del que hi havia a la pastisseria que tenien els padrins. El pare va tornar el 1940 i van ser anys difícils on quedava temps per a alguna alegria, com la de l’avi patern de la Mari Carmen, que també dibuixava i va crear la primera fàbrica de regalèssia d’Espanya a Mequinensa. L’avi no era l’únic que dibuixava, el germà gran de la Mari Carmen també, i anys més tard el fill de la Mari Carmen també s’hi ha dedicat ja professionalment.
El dibuix i la pintura han estat sempre la gran passió de la Mari Carmen, que de joveneta mentre estudiava comerç, mecanografia, correspondència, tenedoria de llibres i compatibilitat al Cor de Maria de Lleida, ho compaginava amb classes de dibuix. La seva primera feina la va obtenir com a secretària a la casa Motodeporte de la Rambla d’Aragó,on va conèixer el que seria el seu nòvio i després marit, l’Anselmo Ros. Ella tenia 17 anys i ell 23 i es van enamorar. Van festejar 5 anys i es van casar el 1960. L’Anselmo era fill de Xiro, un poble de la Ribagorça aragonesa, pròxim a Montanyana, que fa anys va quedar deshabitat. La Mari Carmen havia deixat la feina i havia començat a treballar com a secretària a la San Miguel, però poc després la van despatxar perquè en aquells temps no volien dones casades treballant a l’empresa. Van tenir dos fills, la Lídia i l’Anselm, i convivien amb la mare i un tiet de l’Anselmo.
La Mari Carmen es va dedicar a ser mestressa de casa però mai va deixar els llàpissos ni els pinzells. Seguia dibuixant i pintant a casa, mai a l’exterior. Fa 35 anys, quan es va casar la seva filla i ella tenia ja 50 anys, la Lídia la va apuntar a l’Escola de Belles Arts de Lleida al carrer Cavallers, on va fer classes amb artistes com Ripoll, Ureña i Ibáñez. Més tard va rebre classes a l’Escola del carrer de La Palma, on va tenir el mestre que més la va influir, Pujol, el mestre ideal com ella diu, que la va orientar en la seva aventura com a pintora i que va ser mestre a Pont de Suert durant set anys.
Als 54 anys va fer la seva primera exposició a Lleida, a Caixa Manresa, va començar a pintar fora de casa i es va consolidar la seva preferéncia per la pintura a l’oli. Va deixar de banda l’aquarel.la i l’art abstracte, centrant-se en l’oli, amb paisatges, esglèsies, edificis, bodegons i carrers. Va pintar llocs de Lleida emblemàtics, molts avui desapareguts, com l’Hotel Peninsular, la botiga Ribé Calpe del carrer Major, el Canyeret, el Castell des del pont o una verduleria del carrer Cavallers. La vinculaciò amb Pont de Suert va començar fa 40 anys, quan amb el seu marit i els dos fills estiuejaven a casa d’uns amics i més tard van decidir comprar un apartament del casc antic.
Al Pont de Suert va començar també a pintar i ha fet dues exposicions en els últims 25 anys. Hi ha portat familiars i amics, que també han acabat establint primera o segona residència i amb els anys van adquirir els baixos de l’edifici del seu apartament per ampliar la seva capacitat. Mai no ha deixat d’aprendre ni anar a classes de pintura, actualment estudia amb l’artista Borlansa i pinta a tot arreu on troba inspiració i motiu de creació. No li agrada molt la pintura ràpida, prefereix el detallisme.
Al setembre té previst fer una exposició a la Sala d’Arts de Ponent. Ha venut i regalat un centenar dels seus quadres a amics, familiars i clients, que ara són a llocs tan dispars com Londres, Estats Units, Astúries, Barcelona, Lleida i Pont de Suert. A casa en té guardats uns 50. No n’ha llançat mai cap i guarda també dibuixos amb aquarel.la i alguns nus. Un dels seus preferits que no ha volgut vendre ni regalar és un on apareix Pont de Suert nevat amb el seu marit passejant amb el gos.
La pintura no és l’única passió de la Mari Carmen. Collir bolets n’és una altra. El seu talent per a dibuixar i pintar és innat, té facilitat per veure les proporcions, i el seu art no se cenyeix només als quadres, també confecciona i decora bosses i fa coses de ganxet. Fa 8 mesos es va quedar vídua, després de passar 70 anys amb l’Anselmo, i ara la seva vida és la pintura. Viu a cavall entre Lleida i Pont.
Els seus fills no la deixen sola, va començar a viatjar de gran amb ells. Coneix la ciutat d’Oviedo tant com la de Lleida perquè la seva filla viu allà amb el seu marit i els seus fills i la Maria Carmen hi va des de fa anys. Cada any fan una trobada familiar d’unes 50 persones i la Mari Carmen vol fer-ne una al Pont de Suert l’any que ve coincidint amb la Fira de la Girella. Ara li fa il.lusió escriure la seva vida i ho farà a través del seu net que recollirà el seu testimoni amb una gravació de veu. Mari Carmen no deixarà només un llegat artìstic, sinó també un de vida i la continuitat i empremta de l’art en la figura del seu fill Anselm Ros, artista, museògraf, historiador de l’art i comissari d’exposicions. Quan mori Maria Carmen ha deixat dit als seus fills que facin una exposició dels seus quadres, se’ls reparteixin i la resta se’ls quedin associacions benéfiques. Vol també que les seves restes descansin a la Ribagorça, amb les del seu marit.
