Lamento molt haver de referir-me un altre cop a un escàndol que ha marcat la setmana, enlloc de comentar notícies positives que ens donin ànims i ens ajudin a passar la calor. Però la veritat és que m’han deixat molt tocat les notícies que ens han arribat de Torre Pacheco i les caceres organitzades contra emigrants en aquella ciutat. També són inquietants les de l’incendi de la mesquita de Piera, per descomptat. Però en el cas de Piera podríem pensar que es tracta d’un fet comès per una persona o, com a màxim per un escamot organitzat. En canvi a Torre Pacheco s’ha apel·lat a la participació de la població per dur a terme el progrom i, si bé afortunadament la crida no ha tingut gaire acollida, marca un camí que em sembla molt perillós.
Sempre m’havia preguntat com podia ser que un poble civilitzat i culte com l’alemany i molts altres d’europeus s’haguessin deixat arrossegar per uns eixelebrats com Hitler o Mussolini i els seus partits, ara fa un segle. No cauré en l’error de sostenir que la situació de l’Europa actual és la mateixa que aquella. Però el procés de penetració d’ideologies simplistes d’extrema dreta presenta similituds alarmants.
Una d’aquestes similituds consisteix en identificar un determinat col·lectiu humà com a responsable dels mals de la nostra societat. A l’Alemanya nazi van ser els jueus, els gitanos i altres minories ètniques que no encaixaven dins de l’ideal ari proposat. A l’Europa actual són els emigrants que hi arriben del tercer món.
Una altra similitud és la del mètode i els mitjans emprats per escampar aquesta idea i formar un estat d’opinió hostil envers el col·lectiu triat com a cap de turc. Naturalment avui tenim mitjans de comunicació que els feixistes de fa cent anys no podien ni imaginar. Però sí que es van valdre, com els seus èmuls actuals, de les fake news: la falsa atribució a membres del col·lectiu de crims escandalosos o la de privilegis econòmics o socials en detriment de la resta de ciutadans. Això no vol dir, com és lògic, que no hi hagués aleshores, com ara, casos reals de crims o de privilegis. En col·lectius que abasten milions de persones, és lògic que es donin casos d’aquesta mena. Però el mecanisme que segueixen aquests moviments és la generalització a tots els membres del col·lectiu pel simple fet de ser-ho i l’extensió a qualsevol crim o privilegi més o menys similar, tot i que no hi tinguin res a veure.
Un darrer factor que no em resisteixo a posar de relleu és el de l’ús de la violència com a reacció. Es descarta l’apel·lació a les institucions de l’Estat per fer front o per reprimir, si n’és el cas, les conductes que es consideren nocives i es fa una crida a la coacció directa dels membres del col·lectiu escollit. Això és el que hem tingut ocasió de veure en el cas de Torre Pacheco aquesta setmana. Afortunadament la immensa majoria dels ciutadans no s’han adherit a la crida; però és probable que episodis com aquest es vagin repetint i que les idees subjacents vagin fent forat.
Per molt desil·lusionats que puguem estar de les nostres institucions públiques, aquesta mena de temes es juguen en una altra lliga. Crec que hem de ser actius i bel·ligerants per denunciar-les i evitar que algun dia ens n’haguem d’avergonyir com els va passar a molts europeus de fa un segle.
