“Este es mi premio, tengo que agradecerle a la vida haberla encontrado. Yo estoy vivo por esta doña. A mi edad, el amor es una dulce costumbre, es un intento de escapar de la soledad”. Pepe Mujica va dedicar aquestes boniques paraules a Lucía Topolanski, amb qui va compartir una vida dedicada a la política, entesa com a causa social.
Mujica va ser president d’Uruguai del 2010 al 2015 però, en realitat, passa a la història per molt més que això. Va derribar fronteres físiques, idològiques, culturals i generacionals. Va lluitar pels pobres, va legalitzar l’abortament i va reconèixer l’Estat de Palestina. Va ser polític, guerriller, filòsof i granger.
Va fundar el Moviment de Participació Popular format per excombatents dels Tupumaros. Als anys 70 es va passar 14 anys a la presó, la meitat en règim d’aïllament. Aquella soletat li va ensenyar moltes coses perquè, segons ell mateix va reconéixer: “Tuve que repensarlo todo y aprender a galopar hacia dentro por momentos para no volverme loco”. Es va fer amic de les formigues i les aranyes perquè eren els únics éssers vius amb els que convivia. I quan va sortir, als anys 80, va mantenir la seva vida austera. “Pobres son los que quieren más, los que no les alcanza nada porque se meten en una carrera infinita y entonces no les va a dar el tiempo de la vida”, deia Mujica, que es definia com un estoic que no encaixava en aquest món. Les seves últimes aparicions ja acostumaven a ser vestit amb sabatilles i al costat dels gossos i gallines de la seva granja. “¿Para qué mierda vivimos si somos incapaces de sacrificar un poco de bienestar en favor de la gente jodida?”, es va preguntar en veu alta en l’acte de commemoració pels 40 anys del retorn de la democràcia a l’Uruguai. Va ser una de les seves darreres aparicions públiques. Un càncer d’esòfag, diagnosticat al 2023, l’estava matant. Va decidir abandonar el tractament i anar-se acomiadant. “Cuando mis brazos ya no estén, espero que haya más brazos para seguir luchando”.
