Llançat per un primer temps concloent, guanyador per una passada de Lamine Yamal i un gol de Ferran Torres en el minut 27 i resistent quan el duel el va exigir en la segona part, el Barcelona va aconseguir la final de la Copa del Rei enfront del Real Madrid, entre els complexos inicials de l’Atlètic de Madrid i una reacció insuficient després.
El més campió de tots en aquest torneig, 31 vegades vencedor, es va guanyar un lloc el pròxim 26 d’abril en el duel decisiu a Sevilla en la primera part. En la connexió entre Lamine i Ferran, beneficiats pel dubte persistent i decisiu de Musso en la seva sortida. L’acció decisiva que va deixar sense res a l’Atlètic, rebel·lat en la segona part, però reduït d’ocasions. Ni una rematada entre els tres pals. Un just finalista.
Cada carrera de Lamine Yamal, cada faig fallida en el seu perfil, cada gir cap al mitjà, cada combinació amb Ferran Torres, cada aparició de Raphinha (dues entrades sobre ell van provocar dues grogues a Azpilicueta i De Paul en menys de quart d’hora), cada desmarcatge, va activar el cicló blaugrana per a posar en escac a l’Atlètic, supervivent una estona, amb prou feines, relegat a una defensa atabalada, sobrepassada gairebé sempre.
Primer va ser Giménez, després tres vegades Le Normand, més tard la falta d’encert i el nus en la gola de l’aficionat atlètic que va provocar un zurdazo de Lamine Yamal. La sensació inequívoca del futur gol del Barcelona. Una lliçó que, en qualsevol cas, va necessitar sempre del dubte de l’Atlètic, personificada en Musso… Com en l’anada.
Cert que la passada de Lamine Yamal, una altra vegada, va ser meravellós, com tants i tants que ofereix als seus companys. També que el desmarcatge de Ferran Torres, indetectable, va ser perfecte, igual que res hauria anat més enllà d’haver estat més atrevit, menys contemplatiu, menys poregós, més ràpid el porter argentí en la seva sortida. Va reaccionar tard i malament a una pilota que degué ser seu. Ferran només va haver de sortejar-li amb facilitat.
El 0-1 en el minut 27. Incontestable el Barcelona, una maçada per a l’Atlètic, pres d’un continu atac de nervis en cada llanci dins de la seva àrea en tota la primera part, limitada en les rematades en l’altra àrea a un cop de cap alt de Reinildo. Fora dels tres pals. Cap tir local de la primera part va aconseguir el marc de Szczesny. No va haver-hi forma.
Simeone li va donar voltes al seu pla. No li va sortir l’inicial. Tampoc el segon que va proposar (Llorente al mitjà, Giuliano al carril dret i De Paul escorat a l’esquerra). Ni tan sols el tercer (Llorente en punta, Griezmann a la banda esquerra i de Paul de nou al mitjà), entre la brega per les targetes rebudes de l’àrbitre (quatre abans del descans) dins i fora del camp, entre la por anterior i la ràbia posterior del Metropolità.
No va saber ficar-li mà Simeone al partit en el primer temps, desbordat completament en l’aspecte tàctic per Flic i els seus nois, en un nivell absolutament superior en la primera meitat. Amb pilota i sense ell. En atac i en defensa. En el tàctic, en el físic, en la precisió… En tot el que importa en un partit de futbol.
De tornada al vestuari, el tècnic de l’Atlètic va proposar l’enèsim pla. Va endinsar en el terreny, per a rebel·lar-se contra el panorama opressiu de la trobada, a Sorloth, Lenglet i Galà per a prescindir de Giuliano, Azpilicueta i Reinildo. El primer efecte va ser una ocasió de Griezmann, que va rematar fatal, al mitjà, a servei de Sorloth. Era fos de joc.
Un símptoma de reacció, el primer dubte del Barça, l’esperança de l’afició del Metropolità, que es va tirar les mans al capdavant quan Sorloth va manar al lateral de la xarxa una gran ocasió. Era un altre Atlètic. Més intens, més ben posicionat, més segur, menys acomplexat, més vertical, més ofensiu, més incisiu… I amb Llorente de central. La cinquena demarcació en una hora de trobada per al madrileny.
