La vida és una loteria que pot portar a moltes situacions. I com a éssers humans, com a societat, cal que tinguem en compte totes les possibilitats per fer la vida millor a totes les persones, sempre sota la premissa que no és té una vida com cal si no va acompanyada també d’una mort digna. Dic això perquè ara torna a estar en boca de tothom una paraula que sembla maleïda, quan no és res més que una evidència que s’hauria de prendre amb total normalitat: l’eutanàsia, que senzillament vol dir “mort sense sofriment”. Tan difícil és d’entendre? Per qualsevol ment sana i lliure és una cosa bona, res més, una cosa positiva. Per què, doncs, tans pals a les rodes a una noia que tot just passa de la vintena, que viu sense viure, paraplègica, que només fa que patir i que ha decidit, com a persona lliure i major d’edat, que vol deixar aquest món dignament? És ben clar: “Con la Iglesia hemos topado”, una Església completament immobilista, que no entén res i que viu del fanatisme, d’organitzacions radicals que en nom d’un suposat déu diuen tenir una veritat que porta al patiment per damunt de la dignitat. Tots aquests encorbatats que van als tribunals a defensar que la jove segueixi patint, s’haurien de dedicar a desemmascar la indignitat que penja de la mateixa Església i no mirar cap a un altre costat en els casos d’abusos, per exemple. Ja n’hi ha prou de combregar amb rodes de molí.
Sessió: No iniciada
