Sembla que aquella nefasta moda d’escriure a les xarxes socials menjant-se lletres està de capa caiguda. Ara, el que costa de rebre és una comunicació que no tingui algun emoji. Encara més, moltes comunicacions només consten d’emojis. Estalvia feina. En comptes d’escriure amb totes les lletres “això està molt bé” només cal posar l’emoji del dit polze amunt. Si volem aplaudir algun missatge, tenim l’emoji de picar de mans. Si volem ser més efusius, repetim moltes vegades la mateixa icona. El terme emoji prové d’una paraula japonesa que vol dir “dibuix”. Ho va inventar un japonès i ara hi ha milers d’emojis per tot el món. No negaré l’economia d’esforç comunicador que propicien els emojis, però em sembla que moltes vegades provoquen males interpretacions dels missatges. Què vol dir si ens envien un dromedari? Què significa la planta de dos peus negres? I uns ulls astorats? Recomano no renunciar al llenguatge de la paraula escrita. Els ho diré sense emojis perquè no n’he trobat cap que comuniqui amb absoluta claredat que me’n vaig de vacances de Cap d’Any i que reprendré La Punxa, si Déu vol i no m’avien, després de Reis.
Sessió: No iniciada
