La nostra cultura celebra els grans esdeveniments del calendari des de la tradició religiosa heretada, i ha afegit als grans moments litúrgics i als grans textos sagrats una colla de manifestacions que amaneixen les cerimònies sagrades amb mil i una festes pensades també per instruir els fidels des de petits. Com cada any en aquestes dates hem vist centenars de representacions del naixement en tota mena de suports, tècniques artístiques i solucions gràfiques. La tradició diu que Francesc d’Assís va recrear l’escena evangèlica per explicar d’una manera realista l’encarnació d’un Déu totpoderós en un nadó indefens de família pobra. Tot un repte per a l’enteniment a partir de la tendresa d’un naixement, mostrat en un entorn entranyable que es podria reconèixer fàcilment, incloent les bèsties, la palla i quatre cançons per celebrar-ho. El poverello ho volia explicar amb una recreació vivent que provoca més empatia que una escultura en pedra o un retaule daurat. Les recreacions de després han arribat a oferir-nos tota la col·lecció de personatges i figuretes que la imaginació i les contalles locals hi han anat aportant.
La gran varietat de “betlems”, des dels diorames fins a les tirallongues de figures arrenglerades cap a l’estable, volen reproduir l’espai i la natura on es desenvolupa l’acció. El fet simbòlic queda explicat en les figures principals però trobem obres interessantíssimes on es reprodueix en petit tot un paisatge, les arquitectures, els camins, les vies d’aigua, els espais de conreu o de pastura… Catalunya ha excel·lit en algunes tipologies de pessebre amb figures pròpies i models d’èxit. Molta gent de teatre explica els inicis de la vocació en uns pastorets populars (on hi ha papers per elles i ells, petits, mitjans, i grans). Arquitectes, escenògrafs, urbanistes, paisatgistes, geògrafs o jardiners podrien haver descobert la seva vocació fent un pessebre. De fet, ha estat per a molts de nosaltres un joc compartit, la primera maqueta, el primer paisatge recreat, el primer exercici de perspectiva i proporció fins i tot abans dels jocs de construcció.
Des de la mirada del segle XXI, reconeixem que el pessebre és part del nostre patrimoni. Als museus etnològics, als museus d’art –també de les anomenades arts menors– i a tantes col·leccions d’arreu hi ha naixements de tipologia variada, tanta com tradicions locals i creativitats. Però millor que això, hi ha un valor de patrimoni viu que mostra, cada any en aquestes dates, com recreem l’espai, el paisatge i el misteri, ni que sigui petit.
