Si les coses van una mica lentes, potser la vida ens diu que anem massa ràpid. Això és una invitació a reflexionar que és millor anar a poc a poc i gaudir del passeig. Ja estem a punt d’acomiadar el que fa 24 anys del nou mil·lenni, malgrat que encara tenim la imatge de quan ens pintaven l’any 2000 com una autèntica pel·lícula de ciència-ficció amb tots vestits com a astronautes pilotant cotxes voladors.
Vivim a tota velocitat. No obstant això hi ha coses que discorren alentides i per això es fan eternes. Per exemple, quan ets a la consulta del metge exercint de pacient, és a dir, armat de paciència insuportable o a nivell social amb aquesta crisi del carall amb què ens les estan ficant fins a doblegades i a sobre els riem la gràcia. Sí, ens han portat a l’hort i ens han arruïnat amb això del puto euro. Mentrestant, els ‘Masters of Puppets’ que canten Metallica, es dediquen a insultar-se entre ells i així es diverteixen. Els partits es van passant el relleu del poder, però no n’hi ha cap que aporti una solució.
La gran mentida està servida. Davant d’aquest panorama desolador, el millor és arrencar per optimisme i deixar que el sol ens porti nova energia cada dia, que la lluna restauri el nostre ésser suaument a la nit, que la pluja ens netegi de preocupacions, que la brisa bufi noves forces en el nostre ésser, que caminem pel món i apreciem la seva bellesa cada dia de les nostres vides. Per això, ara més que mai cal convertir en perfectes els moments com aquests que es gaudeixen a ritme de Burning amb “unas copas, unos amigos y un poquito de rock’n’roll”. Què més es pot demanar?… Oh yeah!
