El temps, i la natura que ens dona la vida poden endur-se’ns de cop, talment una riuada bèstia com la de fa uns dies. La dissort, un mal fat, una catàstrofe s’emporta vides i béns, potser poc a poc com la nostra pedra sorrenca, potser de patac com un aiguat o un infart. Però ni el mal més gros pot esborrar-nos tant, ni fer-nos desaparèixer com la pèrdua de la memòria. L’oblit és evitable perquè tenim el testimoni de la comunitat, de la ciutat, de les persones i el seu record, del seu enyor, del seu patiment si voleu…
El que ens esborra del mapa és perdre els referents i la memòria. Uns exemples: Ha caigut la torre al tossal de Moradilla. Una peça menystinguda en un entorn abandonat. Una torre de senyals única. Genuïna arquitectura tècnica, far de banderoles i focs, fita i baula en el temps i en l’espai. S’esgruna el Molí de Cervià, a tocar d’un baixador de tren i en la ruta dels passejants que redescobrim l’horta. Les parets menjades pel verd indòmit eren fermes no fa gaire. Quedarà un salt d’aigua i un mur ratat per recordar la indústria abans dels polígons? S’han esborrat les dades rescalfades i estripades a les passeres de la Cuirassa. Desapareix sota la brossa el que dóna sentit al jaciment, a l’indret sencer. Unes estructures inútils esdevenen el fals protagonista d’un buit mal resolt, mentre no hi ha recursos pel patrimoni ric i suggestiu que ens hi explica lliçons d’humanitat. Hem salvat un trosset d’adoberies malgrat haver-les fet culpables de retards i retalls. Potser no caldrà descobrir-ne més… Al cimbori de la Seu hi ha una xarxa que ha fet molts anys.
El mur caigut al baluard de la Reina, mirador excel·lent a la ciutat i als absis, només s’ha refet a mitges i la tanca fa bonic, o potser modern. Taparem Sant Pau del Mercadal ple de sorpreses i incògnites, però també en taparem la memòria? Dels milions de l’estació en quedaran uns cèntims per fer un plafó (quatre fotos, un dibuix i dues ratlles) per saber on som, o només hi haurà anuncis?. Sant Ruf, Gardeny i aquest veïnatge del Noguerola eren els topants d’una ciutat que es va fer més gran que mai. Una catedral excepcional mira, perplexa, com parlem encara de mèrits patrimonials mentre ens anem esborrant, nosaltres mateixos.
