Avui volia escriure sobre els efectes de la dana que ha arrasat molts pobles de València però prefereixo deixar passar uns dies per a tenir una mirada reposada, tot i que els nostres pensaments estiguin amb el poble valencià i d’alguna manera molts hagin recordat aquella riuada de 1982, que tant va afectar a Lleida.
Han estat dies complicats, estranys. Les inundacions ens han deixat impactats i, a nivell més personal, hem perdut a un company de la ràdio.
L’Òscar Moré, presentador del programa Llapis de memòria de SER Catalunya, va morir sobtadament la setmana passada. Era un periodista que sabia escoltar. El trobarem a faltar.
Aquesta passada nit s’ha celebrat la gala dels Premis Ondas, al teatre Liceu de Barcelona. Ha estat una mica trista pel record a les víctimes de la dana i al nostre company Òscar Moré. Però m’agradaria destacar un premi: l’Ondas que ha guanyat Estopa, un reconeixement als seus 25 anys de carrera.
Veient-los recollir el guardó, he recordat el concert que van fer a Gijón. Va ser a l’agost. Més de 15.000 persones vam omplir el Parque de los Hermanos Castro. N’hi havia desenes més a fora. Espectacular. Dues hores i mitja de concert. Com els grups que porten tota la vida picant pedra i fan de la música el seu ofici. A l’alçada de Robe Iniesta, que es casca tres hores a dalt de l’escenari. Només per això ja es mereixen un respecte pel seu amor a la feina i l’ampli repertori.
Però el que vull destacar dels germans Muñoz, David i Jose, no és tant la seva música com el seu caràcter desacomplexadament humil. Han fet de la senzillesa, la seva bandera. Per això connecten amb la gent. Estopa mostra amb orgull els seus orígens. Fixeu-vos que totes les imatges als seus concerts són de Cornellà. La música va acompanyada d’una successió de blocs de pisos interminables, on van néixer, on s’han criat, on han crescut i on encara hi fan vida. A mig concert, apareix un Seat Panda a l’escenari, símbol de la classe obrera. No crec que sigui casual el color vermell. I, sense allargar-se gens amb els discursos entre cançons, Estopa sí deixa caure alguns missatges. Sempre socials, sempre d’esquerres. Estopa no son de xampany, son de cervesa. I si és del paki, millor. Ho saben perfectament els que han sopat alguna vegada amb ells.
Els germans Muñoz es mostren dalt de l’escenari tal com son. Per això, la gent els estima. Per exemple, son del Barça i ho diuen. Però no només a Barcelona, a qualsevol lloc del món. A Gijón, les referències al Barça van ser constants. I tothom aplaudia. Fins i tot els que eren del Madrid. Perquè son tan naturals que tothom ho entén com un acte de sinceritat, mai de provocació. Això els permet, per exemple, fer catalanisme sense ser independentistes. La seva manera de fer els permet ser valents, fins i tot, sense saber-ho. A l’agost, quan les negociacions pel nou finançament català ocupaven portades, van fer diverses referències al seu amor per Catalunya. No va ser patriotisme impostat. No hi va haver cap proclama política. Però vaig pensar que altres no s’haurien atrevit a dir el que van dir els germans Muñoz en una comunitat com Astúries, que és de les que més s’oposa a la possibilitat d’un nou finançament per a Catalunya. La premsa asturiana d’aquell dissabte d’agost era plena d’articles criticant les negociacions i acusant d’insolidària a la Generalitat.
Però, aliens a la política, Estopa va passejar per Gijón el seu caràcter desacomplexadament català. I no els cal portar barretina, ni xiruques. Que llavors no podrien ballar la Rumba del Pescaílla.
