Darrerament una teoria està agafant força i tot i que se n’ha sentit parlar de fa molt temps i que la literatura i el cinema s’hi han endinsat amb èxit, ara no sembla tan desassenyada. La conjectura explica que l’univers, les galàxies, les estrelles, els planetes, els cometes i totes les formes de vida –nosaltres inclosos– és una simulació feta per una computadora molt avançada meticulosament programada. En aquest escenari, doncs, les lleis físiques que ens governen serien un algoritme. Es tractaria simplement d’un joc, com alguns filòsofs i científics han deixat entreveure de fa temps. Un joc les regles del qual ens tocaria a nosaltres esbrinar-les, com a observadors. També sembla que no tindria cap finalitat, és a dir que simplement existiria i punt. Des de la insignificança intel·lectual, se m’acut dir allò de “per què no?”. Ara bé, l’ens dissenyador va veure que tot era molt avorrit i ens va introduir a nosaltres, els humans. S’ho deu estar passant d’allò més bé amb les contradiccions inexplicables d’uns éssers que no ens adonem de la nostra condició ridícula i que no caldrà ni que intervingui quan se’n cansi: solets ens destruirem. El científic Eudald Carbonell ho ha deixat clar: “Som una espècie imbècil”, i com a tals no ens n’adonem, però els esdeveniments que protagonitzem com a col·lectiu en tots els àmbits de la nostra existència –simulada o no– ho deixen ben palès.
Sessió: No iniciada
