L’urbanisme, sens dubte, deu ser una ciència molt complicada. Dic això perquè a Lleida, suposo que a d’altres ciutats deu passar exactament el mateix, hi ha un seguit de coses difícils d’entendre. La mobilitat és la reina d’aquestes coses, començant per la sincronització dels semàfors, perquè n’hi ha un nombre considerable en què el temps que tarda en posar-se verd per als vianants és etern i després el temps que dona per creuar és miserable i has de ser un atleta per passar en tan poc temps. Cal insistir també en el compliment de les normes que afecten els nous vehicles apareguts en els darrers anys, bàsicament els patinets. Tothom ho sap i potser es fa molt repetitiu, però (amb les excepcions lloables) fan el que volen: del casc no en volen sentir parlar; no poden anar per les voreres i n’estan plenes. Si van pel carril que els pertoca, la velocitat sol sobrepassar la que seria aconsellable, i legal. Si van per la calçada, els semàfors no existeixen, miren als dos costats i endavant que no passa res. Les zones per a vianants són els seus circuits preferits. Els usuaris de patinet que no segueixen les normes són titllats d’incívics, però jo afegiria que són idiotes, i recorden el cas que explica el gran Quim Monzó: durant una protesta de motoristes contraris a l’ús del casc, un participant va patir un accident i es va morir per un cop al cap que si hagués portat casc no hagués estat mortal.
Sessió: No iniciada
