Els informatius es repeteixen més que l’all i a sobre posen de mala llet l’audiència. Cada dia la mateixa cançó: les targetes opaques d’uns xoriços que es ventilen la pasta del contribuent sense escrúpols i les guerres tretes de la màniga per interessos. El disc està més que ratllat.
Les emissores de ràdio, les cadenes televisives i fins i tot la premsa estan més pesades que les mosques. Podrien posar com a sintonia aquella vella cançoneta de joventut que s’entonava a les excursions: “Ahora que vamos despacio, vamos a contar mentiras, tralará”. Si es vol saber si un polític menteix només cal mirar-lo a la cara, si mou la boca segur que està mentint. Però el que fa més mal és que aquí no passa res. Es va marejant la perdiu, van passant els dies i a final de mes els de sempre a omplir-se les butxaques per fer el paripé i el que és pitjor, seguint amb aquestes lleis de conveniència que permeten el robatori a mà armada a la gent de bé a base d’impostos, agències tributàries, multes de trànsit i altres mamoneus.
És increïble com ens prenen el pel aquests senyors que es creuen importants dels que Koma diuen “imagínatelos cagando”. A més, tard o d’hora, “la cagan” i surt a la palestra el seu joc brut de corrupció. És el conte de mai acabar amb el que s’estan beneficiant uns ‘vivillos’ que sense la farsa de les seves lleis no es menjarien ni una rosca. Per això i més, com si em cago en déu la força de la gravetat podria tornar-me la merda, jo em cago en la llei… Oh yeah!
