L’educació és una assignatura que ha quedat pendent entre molts d’aquells jovenets que es van obrint pas per la vida sense ‘pegar palo al agua’. Els centres escolars s’estan convertint en autèntiques escoles d’odi i els docents ho tenen més cru que mai per exercir la seva professió. No es tracta de mantenir el règim dictatorial d’abans, però sí un mínim de disciplina que amb tanta tendresa per evitar la mà dura això s’ha ‘desmadrado’.
En les darreres dècades les famílies són de fill únic o de la parelleta i, gairebé sense voler, el que s’ha aconseguit és que les noves generacions no sàpiguen valorar què tenen perquè els ho donen tot fet. Lamentablement tots estan enganxats a les maquinetes i són molt pocs els que arriben a l’adolescència havent llegit ni tan sols un llibre miserable. Els fills protesten i fan fàstics al menjar, mentre als informatius es veuen esgarrifosas imatges de nens que es moren de gana.
“Todos los negritos tienen hambre y frío”, ironitzaven Glutamato Yeyé. En aquests temps en què ni la música té el protagonisme que mereix, quins s’emocionaran amb cançons com les de Jeanette quan xiuxiuejava “yo soy rebelde porque el mundo me ha hecho así”. Els polítics estan matant la democràcia i ara hi ha menys llibertat que mai. El pitjor és que si hem de confiar en el relleu generacional ho tenim clar.
Ningú ja no ensenya a estimar la llibertat als seus fills i allò de l’amor als altres s’ha esvaït. Amb aquest percal, que no ens passi res… Oh yeah!
